Cansalada cancel·lada

La generositat d'un bon amic com Ramón Hernández ens ha permès celebrar el seu èxit en la direcció de “Cansalada Cancel·lada”, obra de Gerard Vázquez premi SGAE 1995 i que arriba ara a l'escenari del Versus Teatre de Barcelona amb Fermí Fernández i Eduard Doncos en la companyia “Veus Humanes”.

La creació divina es pren la revenja en l'acte quotidià de la vida. Si ens allunyem de les divinitats i posem els peus a la terra, la creació mundana escriu els capítols a força de personalitats diferents. Diversos punts de vista i formes de pensar acaben per donar-li sentit a disputes de fràgil argument. Comportar-nos així mostra que ens avorrim profundament. Utilitzem la necessitat del conflicte com a eina per sobresortir. Reiterem el dolent de l'altre en lloc de mostrar el bé propi i l'aliè.

Què amaguem després d'aquests comportaments?... multitud d'íntimes veritats que ens costa horrors reconèixer. Mentre ens vestim amb excuses i derivem la nostra responsabilitat al més feble (el que no es pot defensar).

Entre altres evidències, ens ressonen: la ignorància, l'enveja, la supèrbia, la mandra i el menyspreu a tot allò que no porti la nostra signatura. Tot aquest fang es condensa encara més quan no es reben les suficients dosis de reconeixement. Algunes mai arriben, unes altres quan ho fan som nosaltres mateixos els que les rebutgem en la creença de “no merèixer-les”. Mentrestant, són molts els que usen la procrastinació per fugir d'allò que no volen afrontar. Des d'un “torni vostè demà” a un “ja ho faré a un altre moment”.

La trama en els assajos d'una obra teatral serveix per mostrar-nos dues energies i personalitats que xoquen en el bàsic per una evident falta d'empatia. D'una banda, la inflexibilitat d'un director i per l'altra la reiteració en la fugida de la pròpia responsabilitat. La puntualitat enfrontada a la falta de compromís en la gestió del temps, impedeixen que el procés creatiu arribi a bon port. A més, un Déu tan omnipresent com a inexistent garanteix l'avortament abans de la gestació. Simplement no li agrada la companyia i assegura la fi del projecte certificant-ho amb la seva pròpia mort.

Malgrat la contundència amb la qual es plantegen els arguments, el desenvolupament de la trama mostra que també poden ser molt volàtils; la seva aparent fermesa és capaç de dissoldre's com un terròs de sucre en el mar.

L'impossible sempre és possible quan algú ho fa. Encara que sigui tard i amb un guió destrossat, aquest actor assenyalat com a incapaç al final ho aconsegueix. Primer arribant a la seva hora, justament el dia en què no ha depès de res ni de ningú. El dia que assumeix la seva responsabilitat fent servir les cames ho aconsegueix. De la mateixa forma, l'assumpció de la veritat ha enfonsat la seguretat del director que mantenia el seu castell amb parets de cartró pedra.

Disfressar la realitat no és una bona solució. Sobre la desconfiança és molt complicat obtenir fruit. No obstant això, després d'aquesta experiència podem concloure que el pacte serà sempre la millor solució, assumint la veritat de l'altre.

Avís a navegants: Carrega't de confiança perquè amb ella, en la negociació, s'obre tot el temps del món. Si no la tens, no perdis un minut, perquè no arribaràs a cap lloc. Si arribes, ho faràs tard i sense fonament.

Ciprià Pernas Fidalgo