Dones i homes, homes i dones. Persones oi?

Estava donant-li voltes a la baldufa. Després de tant reflexionar sobre situacions, drets, virtuts i habilitats, em vaig sentir al centre d'aquest brutal embolic en el qual se li posen atributs i etiquetes a les dones.

Mentre, els homes seguim actuant sota el paraigua del dret prioritari que ens atorga el viure en una societat dictada i articulada per homes. Em ve a la memòria la cartilla militar. Un document oficial en forma de llibre de butxaca que servia per acreditar que havies complert amb els teus deures amb la pàtria. En ell apareixia una curiosa frase relacionada amb el valor en l'acompliment de les funcions de soldat: “VALOR, SE LI SUPOSA” declarava l'avaluador militar mentre redactava l'informe. De debò era valent?; per ser home?

En realitat a dia d'avui, segueix sent així. En aquesta societat als homes se'ls suposa tot, fins al punt de portar tan interioritzat aquest suposat valor que ni tan sols ens ho plantegem. M'atreveixo a asseverar que posar-ho en dubte és poc menys que ofendre al subjecte en qüestió.

A les dones les hem situat en una altra òrbita. A elles no se'ls suposa res que no hagi pogut ser contrastat amb anterioritat. Encara en aquests casos, es manté latent la creença que un home ho pot fer millor.

L'autèntica realitat és molt cruel envers els homes perquè al cap i a la fi la polivalència que tradicionalment han mostrat les dones en qualsevol cultura no ha estat una característica habitual en el comportament dels homes.

Les societats evolucionen, és cert, però també ho és que no tots els sectors en evolució ho fan sincronitzats. No creixem en igualtat al mateix ritme que ho fa la tecnologia. La nostra capacitat d'innovar va massa unida als interessos econòmics que representen les novetats. Mentre les primícies en matèria de drets i deures no gaudeixen d'aquests privilegis, tractant-se més aviat com un risc a revertir els drets d'uns en detriment d'uns altres. Sobretot si els “uns” són els que posseeixen el poder.

És només un cas per limitar els inesgotables exemples que ratifiquen la lluita de sexes i els repartiments de les quotes de poder. Avui no és un dia per a això. És un bon dia com podria ser-ho qualsevol altre per declarar que la nostra única diferència, si ho podem dir així, és que homes i dones, dones i homes, es necessiten des de la perspectiva emocional del compartir coses. La resta de les lluites solament serveixen perquè lacres com la violència de gènere no tingui una solució pràctica a dia d'avui. Perquè algú amb una capacitat de treball generosa quedi relegat a un segon lloc pel fet de no ser de el “gènere dominant”. I així fins a l'extenuació.

La fi d'aquesta novel·la només passa per deixar d'usar-nos fora de les emocions com a homes i dones, situant-nos al món com a persones. Arribar a aquest objectiu plantejarà un escenari molt més ric i estarà a l'altura de la qualitat i la capacitat d'aquesta persona, tant si usa faldilla, es maquilla, s'afaita o usa pantalons. Aquest dia ja no serà necessari celebrar que les dones treballen. Les dones han treballat sempre i segur que molt més que els homes.