-
Les paraules no són innocents
-
Ciprià Pernas Fidalgo
- Sitges
- 11-04-2016 | Actualitzat 12-04-2016 18:41
Offshore. Eix
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Els prejudicis són una de les actituds tòxiques que perjudiquen les relacions humanes. És un virus mental que les persones posem en pràctica des del pensament fins al discurs. Es dirigeixen sobre alguna cosa o algú. Amb ells ens expliquem en uns casos i ens justifiquem en uns altres. Serveixen per condemnar directament sense el més mínim escrúpol.
Prejutjar és realitzar un judici previ fonamentat en opinions sense rigor que no estan contrastades d'una forma clara i contundent. Habitualment s'expressen entre generalitzacions i profundes ignoràncies. És en realitat un raonament emès en la nostra comunicació sense mesurar com és l'abast que pugui tenir. Per tant estem d'alguna manera llançant-nos a un abisme ple de riscos amb incalculables danys per a qui pugui trobar-se en l'epicentre d'aquestes “opinions”. Les centrifuguem fins a convertir-les en problemes. En molts casos les seves conseqüències són extremadament difícils de revertir. Transformen fantasies en realitats inexistents. Una vegada desapareixen els seus primers efectes deixen rastres i llasts pels quals les han sofert, tant si són culpables com si són innocents.
Quan els danys produïts es fan evidents, el prejutjador sol disculpar-se i amagar-se entre la munió que ha lapidat a la seva víctima. "Qui va matar al Comendador? Fuenteovejuna senyor!" És la cita de Lope de Vega. És més o menys un “a mi que em registrin”. Habitual i lamentablement cert en aquesta societat plena d'improvisacions i falta de mesura.
De prejutjar va aquest assumpte de les societats #Offshore. Des de la meva ignorància sobre temes financers, el meu coneixement sobre aquest anglicisme solament aconsegueix a relacionar-ho amb un esport nàutic equiparable a la fórmula un del mar. Pràctica de la qual per cert Vilanova i la Geltrú guarda un record en els anys 80 en els quals s'havien celebrat algunes proves del mundial d'aquesta especialitat en les nostres costes. Rics i famosos com Stefano Casiraghi, expilots de cotxes com Didier Pironí o Jacky Ickx pilotaven aquests vaixells. Eren uns altres temps.
Ara això del #Offshore resulta que també va de rics i famosos, però en altres contextos. Els seus vaixells, cotxes, cases i comptes corrents no són les que depenen d'un sòl a fi de mes. Per tant, requereixen de mecanismes que els facin fàcils els moviments de les seves riqueses lluny del fisc (això que alguns diuen que som tots).
De manera automàtica tendim a ficar-ho tot al mateix sac. En realitat, succeeix perquè la majoria no formem part d'aquests selectes clubs en els quals els diners es mouen amb molts zeros darrere. I seguim prejutjant. Per això proposo no caure en la temptació de tornar-ho a fer i tenir unes quantes qüestions en compte que el seu objectiu no sigui: ni dignificar a delinqüents ni tampoc condemnar a innocents. La idea és tenir quants més arguments millor deixant espai per al dubte raonable. Convertir-nos en el membre discrepant del jurat de dotze homes sense pietat. Ser capaços de revisar els fets profundament evitant ser el que tiri la primera pedra.
Aquest tipus de societats són perfectament legals. Per això s'usen. No obstant això, utilitzar-les per cometre un delicte o un frau fiscal és l'equivalent a utilitzar una agulla hipodèrmica per inocular verí mortal. L'agulla és estèril. Si s'inocula el verí la seva esterilitat deixa de ser rellevant. La conseqüència final és letal. És segur que algunes persones que han estat assenyalades en aquest assumpte són innocents. De la mateixa forma existeixen països en els quals persones poden estar amenaçades per xarxes criminals i els és vital mantenir la seva privacitat particularment en assumptes econòmics. Es poden proposar altres possibilitats oposades a les inicialment plantejades. És el dret al dubte raonable.
Vull assenyalar una qüestió que no és anecdòtica. Aquest assumpte de Panamà no és fruit de cap recerca periodística, sinó d'una simple filtració de dades. Recerca hauria estat delimitar que empreses s'havien constituït per cometre algun tipus de frau. En realitat ha estat publicar dades sense argumentar. Pel que fa als ciutadans espanyols, hi ha una qüestió que considero molt rellevant. Espanya manté des de l'any 2011 un conveni de doble imposició amb aquest país. Intueixo doncs que no és el millor lloc del món per amagar capitals que poden ser contrastats amb facilitat per l'Agència Tributària Espanyola.
Insisteixo una vegada més que no es tracta d'exculpar a ningú, però tampoc de posar en la picota a cap dels assenyalats. De qualsevol forma això exigeix una recerca profunda. Entenc que aquest país disposa dels mitjans perquè ocorri. Ara cal fer-ho, amb serietat i agilitat per impedir que ningú pugui “anar-se com si res” com tan habitual resulta a Espanya.
Entre tot aquest monumental embolic i parlant de robar, he trobat dos elements que diferencien a tots els que d'alguna manera s'han vist en mig en això de ficar la mà en el calaix. El primer és que hi ha dos tipus de lladres, els que roben milions i els que roben quatre duros. El segon és que a uns els enxampen i a uns altres no. Per tant guanya pes una vella idea: “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”.
Prejutjar no és bo, reflexionar sobre això segurament és el millor. Ens converteix en millors persones. En un model fonamental perquè les societats que diuen ser democràtiques ho siguin de debò. Tal vegada no sigui un sistema perfecte però ara com ara mentre no s'inventi una altra cosa, és el millor que tenim.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!