Mentrestant, què?

Potser com mai s’ha posat de moda aquest adverbi “mentrestant”. El sento a tort i dret en els pronunciaments dels polítics, en els comentaris dels tertulians, en les propostes de futur del govern i de l’oposició, fent referència a aquest interregne que ens ha de menar cap al nostre esdevenidor immediat. “Mentrestant, què?”. Avui mateix, a El Punt-Avui (8 d’abril), en una entrevista a Lluís Llach, aquest diu: “Mentrestant, elaborarem informes i propostes que, un cop estiguin enllestides, enviarem a la mesa del Parlament...” i cosa semblant diuen les altres comissions que treballen per enllestir les lleis que han de fer avançar cap a la consolidació d’un estat propi.

Fa molts anys –més de setanta– que Maurici Serrahima va fer servir aquest adverbi “mentrestant”com a títol de les seves propostes per al ressorgiment del nostre país després de l’anorreament de les nostres llibertats sota la dictadura franquista. Fou l’any 1944 –només n’havien passat cinc des que havíem estat vençuts per la força de les armes–, que aquest intel·lectual va redactar les seves reflexions sobre com calia redreçar la malmesa situació del nostre poble. Aquells escrits manuscrits, transcrits per persones amigues, es convertiren en 170 pàgines mecanografiades, que, fets córrer clandestinament, intentaren donar pautes de conducta i d’actuació per recuperar les llibertats trepitjades. El títol acabava amb tres punts suspensius: Mentrestant...

Aquest text de Maurici Serrahima veié finalment, el 2014, la publicació en la Biblioteca del Catalanisme de RBA-La Magrana. Fou una edició molt acurada, amb un subtítol Meditacions en temps de silenci i un esplèndid pròleg de Jordi Amat. Però, malgrat l’oportunitat del moment que estem vivim, no meresqué l’atenció que els editors havíem desitjat. Passà sense pena ni glòria. Quina llàstima! Els textos de la gent mediàtica acaparen l’interès del gran públic i arraconen malauradament les reflexions profundes d’intel·lectuals de prestigi, fent cas omís de l’opinió del prologuista que valora el text de Serrahima entre els clàssics del catalanisme contemporani: Trueta, Ferrater Mora o Vicens Vives.

Si us haig de ser sincer, però, no em va venir de nou. En converses amb Josep Benet, ell se’n feia creus de la minsa vàlua dels nostres polítics. Ahir, tot escoltant l’entrevista que li féu Mònica Terribas per al programa “Savis”, emès per TV3 l’any 1988 en motiu de la seva mort, em va sobtar de nou la seva sentència: “Qui no sap història, no pot fer política”. Heus aquí d’on ve el nostre mal. Davant d’opinions emeses en entrevistes a mitjans de comunicació dels nostres representants polítics, Benet es queixava amargament: “No saben res de res. Els falta talla intel·lectual i bona part dels que ocupen els escons del Parlament han llegit molts pocs llibres d’història. Així no es pot governar un país”. I afegia també: “Saber d’història, però, tampoc no és cap garantia de saber fer política”.

Les propostes que féu Maurici Serrahima des de l’inici del redreçament estaven fonamentades en una sòlida coneixença de la història i de l’evolució del país. Els punts suspensius eren ben explicitats en la seva exposició dels passos que calia fer per anar endavant. Era una anàlisi dels projectes que ens havien de fer avançar en la nostra autoestima i en el nostre propòsit de recuperació dels nostres drets nacionals.

Tant de bo que la frase del president Puigdemont: “Nosaltres anem tirant” tingui la base d’un examen serè i madur dels pros i contres que al llarg de la història hem sofert, per tenir-los ben presents en el context actual que estem vivint. Seria del tot urgent i necessari no repetir errors del passat, però molt em temo que alguns no els tenen prou en compte. Si us plau, no val a badar de nou. El fracàs d’ara, quan tot sembla de cara, seria imperdonable.