L'home sol és un mussol

La dita ve de lluny. Dels anys de Maria Castanya. Sempre havia pensat, però, que el refrany no tenia gaire validesa.

Jo, per exemple, estimo molt la soledat. El soroll, els crits, les veus de to elevat, l’acumulació de gent em fa fresa. El silenci i el retir, en canvi, em tonifiquen. La meva dona m’acostuma a dir que m’havia d’haver reclòs en un monestir. Pensava que potser sí. Pensar, llegir, meditar donant tombs a un claustre com el de Poblet o de Santes Creus.

Acostumat a donar el meu parer en articles de caire social i polític, m’exasperen les tertúlies radiofòniques i televisives, on tothom vol dir la seva sense ni tan sols escoltar el parer dels altres.

Durant aquests darrers anys, amb la temàtica sobre el Procés de Catalunya, això ha anat en augment. Si bé, al començament, posava atenció, de mica en mica vaig anar desenganyant-me i fins i tot em desesperava al comprovar la poca fiabilitat de les seves opinions. Comprenc que anar repetint dia rere dia la mateixa cançoneta fins i tot a ells (o elles, perdó!) els resultava molest, i calia de tant en tant desdir-se dels arguments esmerçats massa vegades i renovar el discurs. Jo em deia dintre meu: “Però, si fins ara, havia dit tot el contrari”. Com és possible aquest frenada en sec o aquest viratge en rodó! I això durant setmanes i anys, i encara va per llarg.

Va haver-hi un moment, però, que vaig decidir no capficar-me més ni perdre més temps davant el televisor i vaig refugiar-me al despatx, davant l’ordinador per fer-li dir el que jo pensava, sense cap protesta per part d’ell. No m’ha portat mai a contrària. Si de cas, he estat jo qui li ha canviat el text inicial. No m’ha calgut barallar-me amb ell. Si alguna vegada no ha respost, ha estat per culpa de la FECSA o d’ENDESA.

Malgrat tot, encara m’arribava massa sovint el ressò d’aquells contertulians i dels articles que oferien pels diaris. Total, que vaig preferit tancar l’aixeta i posar-me taps a les orelles.

Fou, llavors, que remenant llibres de la biblioteca, vaig trobar el que havia fet sobre el poble d’on sóc fill: L’Espluga Calba. Cent anys en imatges. Vaig pensar a fer un llibre semblant de Bonastre. Això m’ajudaria a omplir el temps, a la vegada que em distreuria de les cabòries de la independència del poble català (l’únic, de debò, meu).

Dit i fet, vaig fer una crida als veïns (i veïnes) del poble, perquè em facilitessin les fotos necessàries per fer la meva tasca de recull d’imatges del passat de Bonastre. No tothom ho va veure clar de bon començament. Vaig haver de passar casa per casa, per despenjar quadres, regirar calaixeres, remenar capses i emportar-me al xalet “Al Vent” tot aquell material per escanejar-lo, abans de retornar-los a les persones o famílies que me l’havien ofert.

Quan en vaig tenir una bona part, vaig començar a fer el muntatge de l’obra. Déu meu! amb què m’havia enredat! Com volia esbrinar tot aquell munt de fotografies, si em sonaven a música celestial. Com que no era del poble, no coneixia els personatges ni les famílies, i molt menys els seus noms i cognoms, ni el renoms de les cases.

Va començar el desànim i vaig estar a punt de deixar-ho córrer. Només la insistència i suport de persones nascudes al poble (encara que ara no hi viuen), em van fer reprendre el treball. També he de reconèixer que sóc una mica tossut i poc donat a fer-me enrere en els meus propòsits. A empentes i rodolons, vaig anar avançant en la compaginació i, una vegades fetes unes quantes planes, vaig pensar que me’n sortiria. Com així ha estat. No sabreu mai les moltes hores que hi he passat, fins i tot hores de nit. Però, el resultat final, malgrat les errades (que hi són), ha estat, pel que hem pogut veure, ben satisfactori.

I què té que veure tot això amb el títol de l’escrit? Doncs, senzillament, que m’ha fet sortir de la meva closca i m’he obert als veïns (i veïnes) del poble, del qual, malgrat els anys d’estada (més de trenta) no m’havia sentit gaire integrat.

Les visites a les famílies, les xerrameques amb els convilatans, m’han aportat una colla de vivències, descobertes i coneixements de la història de Bonastre i, a ells, els ha portat a la memòria un munt d’anècdotes dels seus avantpassats que havien oblidat i que ara han reviscut. Podríem fins i tot dir que, amb la visió de les fotos, han ressuscitat els pares, els avis, els germans i els amics que han passat al més enllà.

Un home sol no és ningú. Ens és del necessari la convivència. Entre tots, tenim molta més força.

Mai no hauria imaginat que, davant aquest confinament que ens ha tocat i ens toca viure, tingués cada matí la imperiosa necessitat de posar-me en contacte, per mitjà del mòbil o del WhatsApp, amb tanta gent que havia perdut de vista.

I aquesta solidaritat que ha revifat arreu del país crec que és una nova mostra de què no ens hem deshumanitzat del tot.

Diuen que no hi ha mal que per bé no vingui. Serà el coronavirus un toc d’atenció positiu per emprendre un demà més lluminós, ric i esperançador? Així sia.