Mar de fons. Temps de canvis

Alguna cosa està passant en el món educatiu, alguna cosa es belluga molt lluny dels despatxos ministerials, de les conselleries, dels buròcrates i, fins i tot, lluny de les cavernes dels experts a sou. A poc a poc es va estenent la consciència que les coses canvien, que han de canviar, que el canvi és necessari. Es va fent indubtable la creença que el passat és estèril, inútil, ha mort; lamentablement, però, no ha nascut encara la nova escola. La de demà.

Es donen les condicions idònies per veure com la història fa una passa endavant i, això no obstant, el passat torna i torna, es vincla sobre nosaltres un cop i un altre, sota formes diferents i no hi ha manera d’acabar amb aquest zombi molest que és encara, en molts casos, l’educació en aquest país. Com és que no s’acaba de morir aquest subproducte? Com sobreviu aquest autèntic residu de pràctiques ancestrals arribat fins al segle XXI per pura inèrcia?

En primer lloc, perquè l’educació és fora del sistema de mercat, apartada de l’oferta i la demanda, de la lliure competència. Es va voler així per mantenir-la pura, virginal com una novícia. Universal, gratuïta i pública. I es va aconseguir. Fa només trenta anys, però es va aconseguir. Malauradament la seva reclusió al monestir no ha estat prou per preservar la seva virtut. Tots els governs, estatals o autonòmics, de tots els signes polítics, entren al convent com qui entra al seu bordell. Toquen, engrapen, remenen, escullen, escapcen i grapegen al seu gust. Mentre allunyàvem el mercantilisme de l’educació se’ns ha colat el politiqueig, el patrioterisme i l’afany d’aparentar grans coses sense fer gaire res. I encara pitjor. Allunyada de la necessitat de competir, l’escola ha perpetuat mecànicament les pràctiques més còmodes, les que li representen una menor despesa d’energia, les menys agosarades. Arribem a l’absurd d’anomenar innovació el fet de posar un mòbil a les mans d’un alumne o de creure’ns revolucionaris perquè el mapa de les comarques ara apareix projectat sobre una pissarra digital. És això la innovació que busquem? És aquesta, de debò l’escola que prepara els homes i les dones que ens governaran d’aquí a vint anys?

En segon lloc, per la infernal càrrega burocràtica i legislativa que suposa una escola. El grau en el qual les administracions arriben a legislar sobre aquesta matèria és inimaginable i, realment, deixa poc espai a la imaginació, a la innovació o a la diferència. Qui innova, ho fa gairebé fora de la llei. Qui vol crear una escola avui dia, des de zero, es veu impossibilitat per la quantitat de traves i dificultats que es trobarà pel camí, per la inversió gegantina que haurà d’assumir per obrir un negoci en el qual està prohibit cobrar als seus usuaris –si no és que s’opta per una escola privada, amb la qual cosa es queda inevitablement restringit a l’àmbit de les classes més privilegiades-.

Però alguna cosa es belluga. Es percep quan es parla amb pares, quan es llegeix el diari. Tot està essent jutjat, tot és pot posar en crisi. La política discutirà sobre hores de classe, però la societat ja posa en dubte que s’hagi de fer classe tal i com ho hem entès fins ara. L’expert inefable ens parlarà de la cultura de l’esforç –es veu que es va treure el doctorat mentre treballava a la mina- però les famílies comencen a pensar en termes d’eficàcia, comencen a posar en qüestió –cada cop més- el dret que s’atorga l’escola d’interferir en la vida familiar a base de deures. Els currículums oficials ens diran que cal aprendre què pensava Ortega i Gasset però necessitem que els nostres alumnes pensin per si mateixos i ho sàpiguen estructurar i comunicar amb coherència i respecte.

El zombi es manté viu gràcies a la inèrcia i a la burocràcia, gràcies a que una mala escola no tancarà, perquè pertany a una planificació i li pertoquen uns alumnes, uns captius d’un sistema. I un mal professor difícilment canviarà. Per què ho hauria de fer? Pot perpetuar-se en el seu lloc de treball indefinidament sense necessitat de res. No obstant, el corrent de fons és potent. Acabarà imposant-se malgrat totes les traves del moment actual. El nostre sistema encara no ha calibrat prou bé que aquesta és la generació d’alumnes amb les mares i els pares més ben preparats de tota la història. Aquest serà sens dubte, el factor decisiu en la propera onada de canvi.