Els altres músics

Una de les formes de progrés de la persona és créixer mentre observa els passos que ha anat donant durant la vida, veure tots aquests moments des de diferents espais temporals, des de la infància, l'adolescència, la joventut, la maduresa. Encaixar totes les peces mirant-les amb les diferents ulleres de veure que t'has anat posant al llarg de l'existència, donant en uns moments prioritat a unes qüestions i en uns altres a les radicalment oposades. Aquesta metodologia aporta moltes coses, totes positives. Serveix per agrair el que en el passat menyspreem i per desfer-nos del que mai ens va aportar gens. Les persones amb les quals ens relacionem surten molt beneficiades ja que s'enriqueixen del teu aprenentatge i obtenen de tu referents que els ajudaran a construir els seus propis mètodes de gestió de la vida. Al final, és l'assignatura que estudiem permanentment, que requereix d'una avaluació constant que ens ocuparà fins a l'últim dia de la nostra existència.

Jo he estat un profund enamorat de la música fins al punt d'haver ocupat gran part de la vida a la meva manera, en el meu ambient, amb la meva gent i adaptant a tot moment la meva relació amb ella a una qüestió subjacent per la qual va ser mitjà necessari: comunicar. Transmetre tant idees com a emocions mitjançant un acompanyament efectiu, fàcil i íntim que fins a l'arribada del digital es realitzava amb la màgica immediatesa de la ràdio.

Una legió de joves emprenedors que buscaven la felicitat amb una maleta plena de vinils de 33 i 45 revolucions per minut que aconseguien a força d'esforç, contactes i intercanvi, que passaven tota la setmana realitzant les seves tasques de treball o estudi, esperant l'arribada del cap de setmana per anar al pub o a la discoteca on poder escoltar novetats discogràfiques i aprendre d'uns altres. Els més arriscats i afortunats es feien un forat en alguna cabina de disc jockey o en la peixera d'alguna emissora de les emergents Freqüències Modulades. No era una qüestió econòmica, ja que molt pocs es guanyaven la vida amb això. Com a màxim alguna ajuda per portar una mica de diners en la cartera i poc més. El veritable premi era tenir l'oportunitat d'estar-hi, de convertir-te en els altres músics que donaven essència a les cançons que s'escoltaven i ballaven, les que permetien viure les festes més trepidants i reviure moments únics al costat d'aquella persona especial.

Igual que el temps és fonamental per obtenir el millor vi, en aquesta qüestió succeeix el mateix. Ara som conscients del que passava en aquells moments i el necessari de l'acompanyament que realitzem llavors. Sense músics no hi hauria hagut cançons, però sense els “altres músics” tampoc les melodies haurien arribat a la gent.

Sense aquestes persones que acariciaven els plàstics i els decibels posant la seva aptitud, actitud, veu i essència, les músiques no haurien produït aquest especial efecte en cada persona. En el seu conjunt eren coses de les quals llavors no es parlava, però que ara tothom entén necessàries. La lògica evolució dels temps ha substituït aquesta forma de fer que recordem amb un cert romanticisme. El digital i les xarxes socials han ocupat aquest espai en el qual ara amb summa facilitat tots adoptem el rol de comunicadors des de la intimitat i la facilitat d'un dispositiu electrònic.

Lluny de recordar tot això com si fos una vella foto descolorida i groguenca, em serveix per sentir-me feliç veient com el temps no ha desvirtuat l'actitud d'aquells bojos per la música del Pachá de Sitges, del Ufo’s, Pim Pam, la Atlántida, de Vilanova Ràdio, Radio Sitges, Terramar, el Canal Blau o de tants llocs on els “altres músics” donaven curs a les seves fantasies de comunicació i festa. Uns ja es van anar i uns altres segueixen en un genuí procés de transformació en el qual la seva passió pel que feien ha canviat de forma però no d'essència. Tenen el que es necessita per ser grans en el que fan, que no és una altra cosa que passió i amor per una idea tan ficada en els seus gens que necessita de tota una vida per explicar-se.

Són molts i no els nomenaré davant el risc de deixar-me a algú. Segueixen barrejant, produint, explicant històries amb les seves cançons, com a creatius publicitaris, periodistes, actors, empresaris, líders o coaches. Segueixen fent el seu treball després de 20, 30 o 40 anys amb la il·lusió de veure a un grup de persones gaudir d'alguna cosa tan vinculant com una cançó que et permeti sentir-te feliç una vegada més gaudint del millor que la vida pugui oferir-te en el marc més inesperat, tal vegada sota la lluna en una platja acomiadant un estiu més.

Explicar coses bones es fa cada vegada més necessari i aquestes persones mereixen aquest reconeixement que gairebé mai es publica, simplement succeeix perquè ells segueixen fidels als seus somnis, somnis que sumen.