A Tony Keeler, en memòria

Divendres passat vam dir adéu per darrera vegada a un bon amic, a un bon sitgetà d’adopció. Com bé va dir Ramon Llinàs en el funeral, ell no va néixer al mediterrani però el va triar per posar-hi les arrels i, dins del Mediterrani, va triar Sitges com el seu “Born” particular. Durant més de 50 anys ha rodat molt pel món però sempre ha tornat al seu Sitges on, finalment, ha rebut sepultura. El seu cos descansa en pau just davant del mar immens, d’un blau intens aquell dia, a Sant Sebastià.

Tony era un personatge singular, amb la seva mirada incisiva i penetrant en curiosa combinació amb el seu posat de savi despistat. El seu parlar ens recordava permanentment el seu origen estatunidenc però no era pas estranger entre nosaltres. No ho era perquè formava part del paisatge humà de Sitges i perquè ell no se’n sentia (deia en una entrevista del 2004 concedida a Enric Vila; “Als Estats Units m'hi he sentit sempre foraster i aquí vaig encaixar a la primera. El meu ull seria molt diferent si no hagués viscut aquí”).

Jo, li he d’agrair moltes coses, la primera la seva amistat; però una cosa que recordo especialment és la finestra oberta al món que representaven per a mi les reunions que celebraven els Keeler al seu domicili a principis dels 70 (regades amb un vi calent especiat, especialitat d’origen austríac) amb assistència d’intel·lectuals i artistes, molts d’ells, exiliats de sud-amèrica pel seu compromís amb la democràcia. Recordo els Krahn, els Vial, els Elena, els Condé, els Mathew, la Margot,...Enmig de la grisor de la dictadura en què vivíem, allò era una escletxa de llum i, per a mi, un bon exemple de compromís amb la llibertat.

Tony se n’ha anat però ha marxat de la millor manera possible. L’exposició antològica que es va fer l’any passat al Miramar va arribar a temps, el reconeixement dins els Premis Sitges per part de la secció fotogràfica del GES, també. I va poder gaudir en primera fila de la memorable conferència d’Enric Santos sobre la seva obra i del magnífic documental biogràfic d’Adriana de Sandoval i de Gabriela Zea Nadal.

Reconegut el seu treball per tots i estimat pels seus familiars i amics, que en aquests quatre darrers mesos de la seva vida han estat al seu costat permanentment: no se m’acut manera més dolça de deixar aquest món.