Pots callar d’una vegada?

Avui pujarem a la màquina de temps per viatjar a finals dels '90.

Aterrem a una classe de 1er d'ESO, de les primeres generacions que va començar amb el canvi de sistema.

Només obrir la porta de l'aula, el panorama no ens deixa pas indiferents. Som espectadors de l'avorriment, fet fotografia.

El profe dóna la matèria d'esquenes als alumnes, ofuscat amb el seu guix i en emplenar tots els racons de la pissarra. No pot quedar ni un espai en buit.

Els estudiants estan asseguts als seus pupitres; aquells que tenien enganxada la cadira a la taula. La mobilitat i llibertat de treball en grup feta realitat (vista la ironia).

Alguns d'ells juguen amb l'estoig, altres dibuixen ximpleries a les llibretes, quatre intenten aguantar amb els ulls oberts, i un grupet fa girar el llibre sobre la seva taula.

Al final de tot, una noieta parla amb el seu company de taula.

¿Què deuen dir? ¿Què s'expliquen amb tant d'entusiasme? Almenys donen senyals de vida.

Ep! Que s'uneixen altres alumnes a la xerrameca. No ho tenen fàcil, han d'estirar el coll per veure's les cares, o posar-se de costat per arribar a escoltar el que diuen els seus amics.

No tarden a arribar alguns riures còmplices, amagats darrere les mans que tapen la boca. Saben que està prohibit obrir boca.

Ens acostem al grupet, i és quan ens podem adonar que tenen molt a explicar-se, però no és pas de l'assignatura, no... Clar que, fa estona que cap dels de la classe està comprenent res del que diu el pobre home que segueix fotent el rollo, sense voltejar el seu cos.

Darrere dels que xerren, hi ha l'horari penjat al suro. Si passem el dit per resseguir el quadre que ordena hores i hores, ens adonem que posa que l'entrada de tots ells ha estat a les 10:30h, just després del pati. Així que porten 2h i 30 minuts asseguts a la cadira, suposadament en silenci.

Un crit del professor ens sobresalta. Ups! Sembla que s'ha enfadat amb els que xerren.

Mitja classe es desperta del procés de somni profund, deixant de banda el món paral·lel que han construït. Busquen els culpables de l'emprenyament del professor. Ei! Ei! Hi ha marro! Bulla! Passen coses mogudes a la classe!

El profe torna a cridar l'atenció, però amb més intensitat a la noieta que té un somriure a la cara. Segueix sent graciós el que li explicava el seu amic, i no pot evitar riure de nou, encara que s'esforça per parar la seva rialla.

Pren una decisió. Millor que la noia segui a primera fila, amb altres companys que fins fa dos segons s'estaven dormint sobre la taula, amb la baba penjant de la boca.

El profe gira cua aplicant la llei del silenci pels alumnes. Ell, en canvi, segueix explicant i completant la pissarra.

La noieta vigila les esquenes del guardià de la classe, i un minut després, comença a parlar amb el seu nou company de taula, que sembla que agraeix que algú li expliqui coses que li fan estar més animat.

Tots ho hem vist! Estava en procés de fase REM! Com els que seuen taules més endarrere.

Els del final de classe segueixen parlant en veu baixa. Les coses no es poden deixar pendents, no?

Tornant a mirar el panorama, la resta tornen a pintar les llibretes, miren la finestra, embovats amb el solet que entra pels vidres, i els que pitjor ho passen, són els que no poden controlar que els ulls es tanquin sols altre cop.

Un altre crit del professor fa callar els del fons de la classe, i a la noieta, que l'escoltava amb més força per les distancies. Està molest amb els que parlen pels colzes.

Un moment, un moment... Només els que parlen són els que trenquen el clima de treball? I els de la baba penjant? O els dels ullets vermells que aguanten la son? I els que pinten a la llibreta? No molesten perquè no fan soroll?

Tornem a 2016. Si voleu, ara culpem als 'smatphones' de la distracció dels alumnes. Si, segur, no hi ha dubte que és la causa de la seva distracció.