Ostatges de la vida

Ostatge és un llibre unitari l’arquitectura del qual està dividida en dos parts, catorze poemes en cada part i un poema central que fa d’enllaç, de port (els meus braços són el teu port) entre l’una i l’altra. I és que podria dir-se que aquests poemes, que simulen barrots acarats en vertical, responen també a la imatge de dues dones acarades en aquell moment del vis-a-vis (recloses en una cel·la de visites), barrots que no sempre són dins la presó. Ostatges de la vida, mil presons tenallen unes amants d’instint tan lliure.

A Ostatge s’explica una història inspirada en la Nati i la Merche, una parella d’ètnia gitana que tenen un fillet, en Jan. En el moment de la història les dones estan separades a causa de l’adicció a la droga de la Merche, que la duu un temps a estar tancada a la presó.

I per reforçar encara més la idea d’aïllament en un centre penitenciari, cada poema d’Ostatge està subratllat per un barrot horitzontal de paraules inconnexes, com volent fer èmfasi en la incomunicació i fins i tot incomprensió de la situació. Cal entendre què pot significar per a algú d’ètnia gitana, nòmada per naturalesa, el fet d’estar reclòs.

A Ostatge hi llegim una història dura, tot i la mà tendra de la poeta que l’escriu, amb imaginatives i belles imatges de tremolors eròtics (ales dins el teu cos). El món de la presó és dur. El món de la droga és dur. I tampoc no sembla que l’amor entre dues dones sigui ben vist en una comunitat tan tradicional com la gitana. Sembla, doncs, que l’espai d’autèntica llibertat entre les dues dones sigui tan sols l’espai de l’amor que comparteixen, i no sempre de manera fàcil. Perquè sota els efectes de la droga es descentra el jo, i la Nati sovint se sent presa dels seus complexos. És un treball dur, doncs, construir una relació harmònica enmig de tants barrots, reals i psicològics, encara que la mirada a través de l’amor l’embelleixi (geranis entre barrots).

Amb tot, és precisament a partir de l’estada a la presó de la Merche que les dues dones fan memòria i reviuen la bellesa del seu lligam tan delicat i alhora tan ple de força. En la distància, i a través dels barrots, s’adonen d’allò tan fràgil i lluminós que poden bressolar enmig de la negror i que no volen perdre. No pas un amor de somni del que no es vulguin despertar, sinó que la seva relació amorosa és ben desperta (de vida oberta) tant en la passió (talment riu que esberla/ la terra del meu ventre) com en el dolor, l’enyor, el temor que provoca el desamor o la pèrdua (no vols ser nosaltres), tot i que hi hagi moments de fantasia i somieig, moments àlgids que es viuen tan fora de la història, dels cànons, dels costums.

En la seva singularitat personal, social i ambiental, la Nati i la Merche, transfigurades a través dels poemes radicals i musicals de Marta Pérez i Sierra, formen un sistema, un planeta, una unitat que, fins i tot en moments de tensió, de desconnexió, o de crisi profunda de parella, té una coherència (però tu riuràs i em citaràs de nou) i un desig de perennitat (he triat acollir-te./ Ens estrenyem les dues). Finalment, ostatges de la vida, només.