La Caputxeta Estelada

Hi ha històries que passen al nostre voltant que molts cops es podrien traduir en alguns dels contes que de petits llegíem o ens explicaven els nostres avis.

Arran d’uns fet que van tenir lloc la setmana passada en un lloc no molt lluny d’aquí, he cregut oportú agafar els seus personatges i portar-los a la vida real per il·lustrar d’una manera clara i senzilla tot el que va succeir perquè tothom ho pugui entendre sense haver de rumiar gaire, ni entrar per vials del coneixement poc transitats i un xic forçats.

Aquí agafarem l’esperit del conte. L’actualitzarem i el situarem a casa nostra i ens podrà servir per entendre realment que va passar i també ens permetrà preveure situacions similars provocades pel cúmul de circumstàncies aquí present..

En el nostre relat trobem una jove i aventurera Caputxeta Estelada que sempre havia tingut que conviure amb la seva àvia de poques paraules. Aquesta senyora que pentinava canes ja feia molts anys que es dedicava a la política des de la segona línia. Això l’havia convertida en una senyora seriosa i controladora, sempre li havia mancat una mica de carisma per relacionar-se amb la gent que l’envoltava i vigilava de prop els seus fills polítics. Fa uns pocs anys es va buscar la companyia d’un jove músic que tocava la bateria. Aquest li va alegrar els primers mesos amb el seu so contundent i ben marcat, però amb temps també varen partir peres. El pobre xicot va haver d’abandonar la seva relació emocional amb la nostra àvia i dedicar-se al seu somni que era la música. Ben aviat, el nostre intèrpret se li van passar els efectes secundaris d’aquesta passió trencada després de quatre anys de legislatura. Ara és un home plenament feliç darrera el platerets. Després d’aquesta aventura coneguda per tots va escollir una noia rossa amb cara de no haver trencat mai cap plat i de ser sempre obedient i de no fer cap lleig a ningú. La parella va funcionar fins el dia després de les noces polítiques. De mica en mica la seva relació s’anava tibant. Tot el que era confiança i fidelitat s’anava convertint en els seus oposats. Cada dia s’aguantaven menys, però ningú volia trencar els lligams que la boda política havia establert entre els dos protagonistes enamorats d’un país lliure. Ella no volia donar més diners sense solta ni volta als amos d’aquell bosc on vivien. La nostra Caputxeta preferia dedicar aquells calerons a conservar la natura i els animals més desprotegits abans que lliurar-los a uns estranys que ni coneixia amb l’excusa de mantenir ben polit el bosc. Tasca que, la veritat sigui dita, realitzaven molt superficialment com be saben tots els veïns que coneixen en primera persona el marc d’aquesta tendra història.  

Un dia la nostra àvia cansada de discutir amb el seu company de formació va anar cap un bosc on hi vivien, un llop molt ferotge i una jove donzella que s’havia escapat del conte de Blancaneus. Els set nans l’havien foragitat del seu conte perquè sempre volia més minuts de pantalla que la resta de companys de la història. Van fer unes eleccions democràtiques sobre el seu futur i la van aviar ben aviat al capítol del costat. Ella hi va anar cofoia esperant noves emocions. La nostra Caputxeta va passar per uns viaranys d’aquest bosc i ves per on va olorar de lluny el fum aromàtic d’una pipa. Va seguir el flaire. Va coincidir ben aviat amb el llop esgarrifós que ja portava molts segles rondant per les contrades i era conegut per tothom pels seus arts quasi perfectes de persuasió a propis i estranys. Els més enemics quedaven sense arguments davant les seves propostes ancestrals  amagades dins els gruixuts llibres que guardava zelosament en les seves coves centenàries.

Un dia que la nostra àvia va sortir a veure quants arbres es podien tallar en aquest bosc es va trobar miraculosament als altres dos protagonistes d’aquesta història que estaven negociant secretament la manera més rendible de vendre l’aigua del rierol a una empresa que els hi prometia l’oro i el moro. Llavors aquests dos personatges es van acostar alegrement i amb mostres d’amistat i cordialitat a la nostra àvia. Tot i les seves disfresses, en seguida es varen conèixer perquè havien estat socis del govern en els darrers mesos. La van convidar a berenar a la seva caseta del bosc on havia estat tantes vegades. Aquell dia es mostrava tota moixa doncs no havia trobat cap més soca que tallar. Tots tres es van agafar dels braç i van anar entonant una tendra cançó rient i cantant fins arribar a una caseta amb una taula ben  farcida de tot el que un home d’aquelles contrades es podria imaginar. Allí li van compartir un exquisit berenar patrocinat pels amos i senyors d’aquella caseta encantada. Després de menjar i beure i tallar algun petit arbre que hi havia al davant de la llar perquè  feia massa ombra es va posar a dormir en un còmode sofà del menjador. Mentrestant la nostra Caputxeta heroica acompanyada d’un noi vingut del nord del Penedès va anar a coincidir dins la llar amb aquests senyors que s’embutxacaven els diners que havien de guanyar els veïns de les contrades amb la suor de la seva front. Ella volia proposar-los un pla per reduir despesa i donar feina a la gent de les contrades. Una bona manera perquè tothom es pogués estalviar uns calerons que bona falta feia.

Llavors la nostra Caputxeta quan es va donar compte com dormia el seu company de coalició estirat al sofà no va saber que fer ni que dir. D’una revolada de darrera la cortina va sortir el llop i la Blancaneus que ràpidament van foragitar a la jove amb crits i amenaces i rodes de premsa. Ella ràpidament va deixar les propostes i el pastís de xocolata sobre la taula i va anar a cercar els seus amics caçadors a l’altra banda del bosc. Quan l’àvia es va despertar ja estava tot dat i beneït. La nostra noia bufona va arribar a casa i es va sentir alliberada per haver-se tret un gran pes de sobre. Ella havia arribat a la caseta del bosc i havia presentat la seva proposta pel bé de tots.

Però aquest cop com passa altres cops a la vida no va ser una noia afortunada. Hauria d’esperar una nova legislatura. Era jove tenia molt per fer. El Llop, la Blancaneus i l’àvia van seguir vivint en el castell dels senyors  mentre la Caputxeta va escollir el caliu dels caçadors que vivien al costat de la fortalesa amb un sou molt més reduït. Tots els cabdills li varen mostrar el seu suport menys un cavaller i el seu escuder vingut de l’interior del Penedès que tenia molt clar que volien entrar al castell dels senyors aprofitant la feblesa de la coalició que manava a les contrades. Això ho veurem en propers capítols.