La revolució pendent

Vivim temps intensos i interessants. Les que ja tenim uns quants anyets observem uns trets que es repeteixen. Ens diuen: “Primer un nou país, després ja veurem les altres coses”. Les altres coses són: els desnonaments, la sanitat i l’ensenyament públics, el 3 per cent, l’IRPF a les grans fortunes, les polítiques de gènere... Com si posar unes noves fronteres i tenir un nou DNI sense canviar les bases socials es pogués considerar un NOU país...!

Aquestes paraules em porten als darrers anys del franquisme. Aleshores, des de les agrupacions de dones dels partits d’esquerres i des de les associacions feministes, ens qüestionàvem la manca de perspectiva de gènere, tant als programes electorals com també en el  funcionament intern dels partits i a la vida domèstica de la majoria de les persones militants. La resposta era la mateixa: “Primer, un nou país, primer la democràcia, desprès ja veurem les altres coses”...

Moltes vàrem caure en el parany... vàrem creure que primer era la democràcia i després el feminisme.... Com si es pogués assolir la democràcia, la de veritat, sense que les dones tinguem plens drets, sense que siguem ciutadanes de primera; no només a nivell legal, sinó a nivell social, que és el real, el que importa. Aquesta renúncia es tradueix en els escassos pressupostos dedicats a la protecció contra maltractaments i assassinats, a sanitat femenina, a trencar sostres de vidre, a la precarietat major en les dones, fruit de menor dedicació horària al treball remunerat per major dedicació als treballs de cura, no remunerats; menors jubilacions, fruit de menor cotització per menor salari. I passa també, i això és el pitjor, per la total normalització d aquestes situacions, normalització a nivell públic i a nivell privat.

Hem canviat moltes coses, des dels temps del franquisme, sí, però:

En quantes cases de Catalunya hi ha una veritable paritat?

Quants de nosaltres ens ho plantegem i ens ho qüestionem diàriament?

És incòmode, oi?

Doncs precisament perquè és incòmode, és doblement important, i afecta ambdós àmbits, el públic i el privat; i perquè només canviant la nostra quotidianitat podrem canviar de veritat la societat. I a mi això em preocupa, perquè em temo que la majoria de persones que donen suport a la independència no ho fan per canviar la base social… simplement volen canviar de DNI. Estem fent una revolució d’identitat pàtria, però no de base social, no de destrucció del patriarcat... Aquesta és encara la revolució pendent.

Per tot això, la postura de la CUP té tanta importància: recordar dia sí i dia també aquest canvi substancial que volem, l’únic canvi que de veritat val la pena. Construir un país amb el mateix funcionament que els altres països capitalistes i patriarcals no és tenir un NOU país, és simplement tenir un país més.

Constantment ens diuen que som massa RADICALS. Radical vol dir “anar a l´arrel de les coses”, segons Angela Davis. I, com que el Feminisme és la idea RADICAL que les dones som persones,doncs SÍ, hem de ser RADICALS, i tant!  Radicalment feministes, ja que només des de l’arrel, conjuntament homes i dones, podrem canviar la societat.