Llegenda de Sant Jordi 4.0

23 d'abril. Llibreria del barri…

Segueix vigilant-me des dels sofàs del fons de la sala.

Fals! Està més enamorat de la seva dessuadora nova, que de mi. Se la va comprar per quan anem amb els amics al 'Cave', el local aquest tan fosc i brut en el que queden per venjar-se del món. Al final, tantes hores allà dins, la roba fa olor d’animal mort.

No ha parat fins que li he dit que si a passar la tarda junts. Després, ha insistit que volia triar la roba que m'havia de posar, fins que li he plantat una condició: comprar-me una novel·la abans d'anar al 'Cave' i el meu armari era tot seu.

- Jo de tu compraria un altre llibre - em sorprèn una veu coneguda al costat.

Busco l'amo de la seductora entonació; la que em feia somiar per les nits.

- Jordi, quant de temps sense...
- 3 anys - interromp abans que pugui dir els dies, hores i minuts que fa que el trobo a faltar.

El seu somriure de suficiència em posa la pell de gallina.

- Estàs molt... molt... molt canviat.

Prefereixo no confessar que està més guapo que mai.

- Si? - es remira des de la seva posició. Somrient, torna a fixar-se en mi -. Doncs a mi hi ha coses que m'agrada que no hagin canviat; trobar-les tal com les vaig deixar.

Si per mi fos, seguiria tot com aquells dies.

-Veig que ronda per aquí el Fera - assenyala la zona de sofàs.

Li diu així d'ençà que es va assabentar de tot el que parlaven les males llengües. Raó no els faltava; té un bon expedient amorós.

- Que es cuidi la noia que l'hagi d'aguantar. Pobreta, la compadeixo.
- No és per tant.
- No? Cap hauria d'estar a les seves mans. És un prepotent.

Busca un llibre de l'estanteria de clàssics. La vena d'historiador li pot.

- Hi ha una cosa que... que... que no saps - començo, aprofitant que està distret follejant les pàgines -. El Fera i jo estem junts des de ja fa uns mesos. Som parella.

Gira el cap, brusc i sense pestanyejar.

De tan a prop, cara a cara, reprimeixo les ganes de confessar que mai ningú podrà igualar-lo a ell. Impossible oblidar-me de les nostres passejades pel barri; carrers que són testimoni de grans moments, converses i rialles.

- I t'ha deixat sortir a veure la llum del Sol? - torna el seu toc irònic de sempre -. Ja saps el que diuen, les noies són les seves presoneres. Potser ja ets una.

Torna a repassar lletra a lletra de les pàgines del llibre.

- Jordi, jo decideixo on vaig i amb qui.
- Doncs algú et té prou controlada - desvia la mirada per sobre del llibre -. No para de mirar cap aquí. No fa cara amigable. Escolta, saps si aquest exemplar és l'original? - em mostra el llibre que té a les mans -. <<Una princesa s'enamora d'un cavaller que retorna a les terres del regne per salvar-la d'un drac ferotge que la vol seva per sempre>> - recita amb veu de locutor -. La llegenda de Sant Jordi és la típica història d'amor que no acaba en res - somriu amb malícia -. Com la història teva amb el Fera. Res.

El dia que en Jordi va marxar a viure fora, vaig pensar que no el tornaria a veure mai més. Vaig plorar el que no està escrit. Va començar a ser el motiu pel qual no aconseguia aixecar-me del llit. Tots em parlaven d'ell i la seva marxa.

El Jordi va ser el responsable dels meus somriures durant temps, i les llàgrimes es van endur el record dels bons moments.

- La llegenda és una llegenda, Jordi. Ja no sóc una nena petita a qui explicar contes.
- A veure què en pensa el que ve per la teva esquena - remuga -. Està a l'etapa de lletra lligada, encara.

Tanca el llibre d'un cop sec, i alça la barbeta en posició altiva i segura.

- Marxem al 'Cave' - em sorprèn el Fera, estirant-me per la cintura -. Anem. Tenim pressa.
- Així tractes a les princeses? - vacil·la en Jordi -. Tens un estil únic per tractar a les noies.

El Fera marca els quatre dits a foc sobre la meva pell al descobert. Noto el dolor de les seves empremtes.

- Deixa-la anar. No fa cara d'estar a gust a les teves mans.

Veig les mirades de curiosos que observen l'escena. El Fera no s’adona que està sent brusc i desmesurat. Sempre ho és quan estem sols, mai davant de la resta.

En part, necessito sentir que el Jordi està aquí. No sé de quina manera, encara. Són sensacions meves, però m'agrada saber que està al meu costat.

- Marxem, he dit - insisteix el meu guardià, tibant-me del braç.

En Jordi es fa lloc fins a cobrir-me amb l’esquena.

- No penso marxar sense ella - amenaça el Fera, intentant agafar-me de nou.
- No t'estic preguntant - respon amb fermesa -. No pots pensar que ets l'amo. No pots decidir per ella. No pots estirar-la com si fos un animal.
- Faig el que em dóna la gana! I a més, ella sap que l’estimo!

En Jordi dóna l'esquena al Fera i m'atrapa la cara amb les mans.

- Espera'm fora - xiuxiueja -. No vull saber com et tracta sense estar jo al davant; ara no. Si de mi depèn, no et tocarà un pèl. Vés fora. Jo t'acompanyo a casa.

Acaricia les meves galtes amb tendresa. Jordi en estat pur.

- Parlo amb ell i t’acompanyo. Estigues tranquil·la. No faré res del que pugui penedir-me. Marxarem junts.

Camino d'esquenes cap a la sortida mentre veig al Jordi anant cap al Fera. A metres de distància, alça la veu: <<Elles decideixen com, quan, per què i amb qui volen estar>>.