Accessibilitat, ens hi posem seriosament?

La ciutadania sol ser comprensiva pel que fa a qüestions de pressupost públic, coneixem la situació delicada per la que passen la majoria d’ajuntaments i sabem que les prioritats i les urgències canvien depenent del color de cada govern. Però més enllà d’això, una cosa és clara: per incompetències d’uns o d’unes altres, a dia d’avui hi ha gent que no pot viure una vida lliure de barreres.

No pretenc posar en dubte que a Vilanova i la Geltrú, s’hagi fet un esforç per convertir la ciutat en un lloc més accessible: darrerament hem vist com el terra de determinats carrers de la ciutat quedaven pintats de colorins, fins i tot dibuixos de caramels, un emblema de la festa més nostrada. Segons notes de premsa emeses al web de l’Ajuntament són “recorreguts d’accessibilitat universal”, itineraris accessibles que faciliten l’ordenació i pacificació del trànsit de persones i vehicles. Inclouen diferents textures de paviment per tal de que les persones cegues puguin ser alertades de les zones de perill. Fins aquí tot correcte.

Tanmateix no podem jugar a fer les coses a mitges o sense tenir en compte el perquè de cada actuació. En altres llocs (molt cèntrics) de la ciutat hi ha rampes impossibles, carrers estrets i malmesos, papereres i fanals que barren el pas i tot això per no parlar dels passos de vianants adaptats només per una banda, com és el cas del Passeig Marítim, en una extensió d’uns 500 m, des de la llotja fins al Parc de Ribes Roges, per part més propera al mar.

Cada nyap d’aquest tipus significa una despesa malgastada, són diners llençats a la brossa i dubto que, amb la que està caient, això ens convingui massa... hi ha altres maneres de gastar i moltes (moltes) necessitats per cobrir.

Lluny de semblar que hi hagi voluntat de millora, a cada actuació d’aquest tipus es posa més en evidència la incompetència de la persona responsable o del govern que ho decideix, a més de seguir sense facilitar ni una mica la mobilitat de la ciutadania. Calen rampes amb pendents ben calculades i anivellades amb el paviment, cal eixamplar voreres, facilitar el camí i vetllar per la correcta mobilitat de totes les persones, i si això inclou sancionar els establiments que saturen de taules zones com la rambla, impedint que es pugui creuar d’una banda a l’altra perquè s’ajunten les terrasses de tots els bars, semblant-ne una de sola, doncs es fa. Siguem curoses.

El misteri que falta per resoldre és: per què es fan les coses sense analitzar les necessitats ni pensar en l’objectiu? (tret que l’objectiu sigui fingir que es fa alguna cosa, clar).

Tània Reyes Torbisco
Estudiant del Grau d’Educació Social