Heu dit Democràcia?

Catalunya està sotmesa a un tensionament (proporcional al desgovern) a favor de una proposta política, -cert, amb suport important-, però minoritària, que  ha anat creant un llenguatge , un “argot” propi de conceptes aparentment nous, ràpidament envellits, substituïts per d’altres, que al seu torn desapareixen; tot en un esforç de mantenir un “procés” –que saben minoritari-, una activitat permanent, de tal manera que ha desembocat en el “processisme”.

Una activitat d’agitació que gira sobre si mateixa, ajudada per “taules”, “declaracions”, “manifestos”, signatures, canvis d’objectius, manifestacions, mitjans de comunicació fidels i agraïts, i on no han faltat voluntaris que han fet girar la sínia, escolanets que han portat els gonfanons del bisbetó, encara que fins avui amb un resultat magre: no s’han mogut del lloc on eren. Però hi ha un llenguatge, sobretot un llenguatge! Sempre el mateix.

A l’anunciar la convocatòria d’un referèndum han anat una passa més enllà, al límit. “Referèndum” vol dir urnes, es a dir “Democràcia”. Els que estan en contra, -els “unionistes”-, és que no volen la democràcia, segons ells.

El llenguatge defineix perfectament la confrontació: demòcrates, contra no demòcrates, els purs, els de veritat, contra els exclosos. Ells, els posseïdors de la “veritat”.

No han aconseguit més suports, que els inicials. Segueix essent una iniciativa d’un conglomerat conservador. En aquest llarg recorregut, no hi han hagut nous actors polítics posicionats a favor. És que hi ha diferències essencials: el referèndum ha de ser per a molts, en tot cas, una consulta legal i acordada; per a d’altres, el final d’un camí on se sotmet a ratificació un acord negociat per les forces polítiques, com així fou en el cas de la Constitució i de l’Estatut. Com així ha estat en alguns països europeus la ratificació del Tractat de Lisboa.

No s’hi val a dir que posar urnes és Democràcia, això és enganyós i confon.  És condició, sí, però cal també més coses. Les dictadures han posat urnes i organitzat referèndums. Alguns mesos després del febrer del 33, a Alemanya hi va haver referèndum, a Espanya entre el 39 i el 76 n’hi va haver diversos….o a la  Itàlia del “fascio”.

És democràcia això? Urnes és l’equivalent  a democràcia? No!

I ho saben.

La llibertat és la Llei!. Només en la Llei hi ha llibertat. La Democràcia és la llei. Un conjunt de normes escrites, votades, conegudes. Essencialment lleis. Altra cosa  és l’arbitrarietat.

Us heu adonat que no tenen proposta? No hi ha decret que doni suport a l’anomenat “referèndum”. No hi ha cens, ni exposició al públic per fer rectificacions, ni junta electoral, ni cossos de l’administració per vetllar per les condicions de la consulta, ni col·laboració de tots els Ajuntaments, que no ho faran sense condicions legals ni democràtiques.  Ah! És veritat, si hi ha Ajuntaments que no col·laboren, faran la consulta al cinema del Poble, o al Casal d’Avis. I si no hi ha funcionaris prepararem 4.500 voluntaris…del PdeCat, potser? Els hi posarem camises brunes, potser?….(només perquè es vegin), clar!

I ho sabeu! Sabeu que el referèndum no és possible. No per culpa de Madrid, com dieu. és perquè no hi ha condicions objectives per celebrar-ho ni temps material, és impossible. Però és una bona excusa per dur el llenguatge de l’exclusió al límit, amb la col·laboració indecent, ofensiva, dels mitjans de comunicació públics i privats (ajudats amb diner públic).

Aquesta política ha arribat al límit. Heu dut el llenguatge al límit. Les “organitzacions de masses”, han complert la seva tasca d’agitació, però res ha impedit que els vaixells a Ítaca  s’hagin estavellat contra les roques.  I som on érem. I ara què fem?

Recompondre, companys, recompondre! Necessitem una altra política. nova, diferent,  que a Catalunya conciti majories. Si persistim   amb  aquesta vella política, dividim Catalunya per la meitat, però no fem majories.

A Catalunya i a Espanya passen cosses noves, minoria parlamentaria del Govern, nous actors polítics apareixen a Catalunya. A Espanya noves posicions, plataformes de vocació federal. Manifestos.
Necessitem amics a tot arreu. Quan el President parla solemne del TGV, o les autoritats catalanes de l'Agència Europea del Medicament, ens adonem que necessitem aliats, mes que aliats: amics.

Els amics ofereixen amistat, però demanen lleialtat. I en canvi proposeu marxar. “nosaltres sols”, dieu. Unes quantes fantasies sobre el dèficit fiscal i amb això podem viure sols en un món global, amb dèficit pels núvols i amb necessitats d’inversió colossals. Farem un TGV de Portbou  a Les Cases d'Alcanar? O potser el que necessitem és per anar d’Algeciras a Estocolm?

És l’hora dels catalans a Espanya. Cal abans, una posició de majories aquí, i aprofitar els nous temps que venen. Cal que Catalunya recuperi la iniciativa i amb el projecte  del Federalisme, lideri un projecte compartit, com ho feu als anys 70, àmpliament majoritari a Catalunya, i vàlid per al conjunt dels pobles d’Espanya.