ERC o la incomprensible decisió de votar Borràs com a presidenta del Parlament

La via àmplia que ERC va defensar durant la campanya electoral de les eleccions catalanes es va estretir definitivament després que els republicans votessin Laura Borràs com a presidenta del Parlament. Se li farà difícil a la formació de Junqueras seguir abanderant que combat la corrupció i que està “al costat de la gent” quan l’elecció de la presidenta de la cambra catalana representa tot el contrari: la presumpta gestió irregular al capdavant la Institució de les Lletres Catalanes i el menyspreu a la meitat de la ciutadania de Catalunya. I el pitjor: la convicció que pot utilitzar el Parlament com a escut pels seus afers judicials.

En el seu primer discurs com a presidenta, Borràs no va citar al seu antecessor en el càrrec i va conjurar-se per “recuperar la dignitat de la cambra”. Pocs minuts més tard, Marta Vilalta (ERC), assegurava, com si l’elecció de Borràs no fos cosa seva, que la recent elegida presidenta havia quedat “en evidència” i que la “dignitat no” havia “marxat mai”.

Les declaracions de Vilalta mostren, en certa manera, l’actitud dels darrers anys dels republicans: votar els candidats de JxCat (i avalar les seves polítiques i actituds) i, al mateix temps, criticar-los fent veure que no hi tenen res a veure. El rumb de Catalunya dels darrers anys hauria estat molt diferent si ERC, sense abandonar els seus objectius polítics, s’hagués plantat en determinades ocasions. La investidura de Quim Torra n’és potser un dels exemples més clars. Es fa difícil d’explicar, per molt independentista que un pugui ser, que una formació d’esquerres voti un diputat com l’expresident com a primera autoritat de Catalunya.

L’ascens al poder d’una figura com Quim Torra mostra que els moviments populistes i autoritaris no arriben sols a les institucions de govern. Necessiten el suport d’altres actors polítics, socials i mediàtics per accedir-hi. Quelcom similar succeeix a la Comunitat de Madrid: sense el recolzament de Vox i Ciutadans (sembla que s’han adonat amb qui han governat fins ara), Isabel Díaz Ayuso no hauria arribat mai a la presidència de la regió.  

En el cas del Parlament, però, ERC va preferir evitar que els socialistes aconseguissin la presidència per damunt de qualsevol altra consideració. Tant era que la diputada proposada per JxCat estigués esquitxada per un presumpte cas de corrupció. La qüestió important pels republicans era votar la candidata que volguessin els postconvergents perquè aquests, a canvi, acabin facilitant el seu accés a la presidència de la Generalitat. Tota la resta eren elements sense importància. Però sí, hi havia i encara hi ha una qüestió no menor: JxCat encara no ha dit que votarà favorablement a la investidura de Pere Aragonès com a president. En altres paraules, si ERC i JxCat no arriben a un pacte de govern i calgués repetir les eleccions, els primers hauran regalat als segons tenir la segona autoritat de Catalunya durant una sèrie de mesos amb l’altaveu polític i mediàtic que això comporta.

En qualsevol cas, encara que els partits de Puigdemont i de Junqueras acabin acordant un executiu, aquest serà la continuïtat dels dos últims: una lluita constant i permanent per l’hegemonia de l’espai independentista.

No obstant això, el pitjor de tot plegat és que no serà un govern progressista que prioritzi l’agenda social i la recuperació econòmica. L’objectiu utòpic d’ERC de sumar els comuns en una fórmula de govern on també hi fossin JxCat i la CUP era, simplement, un bon titular per fer veure que l’executiu seria d’esquerres i per tapar que aquest serà continuista i malavingut entre els seus membres, i que respondrà als interessos de la classe política que ha governat durant gairebé tota l’etapa democràtica a Catalunya.

Marcel Vidal
Periodista i soci de Federalistes d'Esquerres