La primavera europea i l'aflorament del federalisme

Entre els passats 27 i 31 d'agost, es va celebrar en el marc dels cursos d'estiu de la Universidad Internacional Menéndez Pelayo, a Santander, la sisena edició de Quo Vadis Europa?, organitzada -com és tradició- per Josep Borrell, actual Ministre d'Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació, i dirigida per Javier Ramos, investigador de l'Instituto Complutense de Estudios Internacionales.

Amb un ampli ventall de ponents, les diverses sessions del curs van abordar qüestions tan crucials com: el paper d'Europa en l'actual context geopolític, la resposta davant els reptes mediambientals, els èxits i fracassos de les polítiques educatives de la UE, la igualtat de gènere com a fenomen global o la política d'asil i refugi. El que se'n desprèn és que són nombrosos els desafiaments als quals hem de fer front tota la ciutadania europea. Davant d'aquest panorama, cobra un sentit especial el subtítol del curs: Cap a una nova primavera a Europa? És, sens dubte, una pregunta rellevant. El proper mes de maig se celebraran eleccions al Parlament Europeu i ens hi juguem molt. En breus paraules, tal i com va resumir Mario Telò, de l'Académie Royale de Sciences de Bruxelles, són dos els escenaris de futur possibles: la primavera europea o la tardor europea.

És més que evident que el projecte europeu i els seus fonaments es qüestionen de forma notable. Gesine Schwan, presidenta de la Humboldt-Viadrina Governance Platform gGmbH, va expressar que el moment actual amaga un greu perill: el gran triomf de la ultradreta als propers comicis europeus, perquè podria suposar l'aturada de les polítiques europees. En aquesta línia, va definir la situació com la crisi de la socialdemocràcia i de la democràcia liberal en general, motiu pel qual és necessari que les esquerres trobin un nou discurs. Ruth Ferrero-Turrión, professora de Ciència Política a la Universidad Complutense de Madrid, va aprofundir més en el seu diagnòstic. Des de la perspectiva de les polítiques d'immigració i asil, va diferenciar tres crisis: la institucional (sensació de fracàs), la de valors (ruptura dels principis fundacionals de solidaritat, lliure circulació i igualtat) i la política (augment de l'euroescepticisme i els populismes).

Tanmateix, cal tenir present que, ara per ara, Europa és l'últim reducte de la democràcia liberal, de l'imperi de la llei i de la protecció social, tal i com recordà la professora Schwan. Similar va ser l'apunt d'Anna Diamantopoulou, ex-ministra grega i ex-comissària europea: el risc més gran dels nostres sistemes polítics és presentar Europa com l'enemic, quan Europa és la millor democràcia del món, la que té nivells educatius més elevats i les millors polítiques socials. En termes internacionals, segons el professor Telò, hi ha també alguns motius per a l'optimisme: la UE no es troba aïllada, comparteix afinitats amb altres estats i són molts els defensors de la cooperació multilateral; la cooperació regional és la base de la governança mundial; existeix certa voluntat política que s'oposa a l'onada de l'extrema-dreta nacionalista.

No obstant, és ben sabut que a la Unió Europea no tot són flors i violes. Cristina Narbona, ex-ministra, membre de la Red Española de Desarrollo Sostenible i presidenta del PSOE, va fer èmfasi en la necessitat de fer-ne autocrítica. La seva tesi es basava en la idea que la UE ha estat massa còmplice de la desregulació mundial i amb les seves polítiques econòmiques d' “austeritat” ha causat una gran desafecció entre la ciutadania.

Per tant, tornem al dilema plantejat per Mario Telò: la primavera o la tardor. És a les nostres mans. El professor Steven Forti, de la Universidade Nova Lisboa i la Universitat Autònoma de Barcelona, va esbossar algunes solucions que ens poden ser útils. En primer lloc, la crisi actual ha d'esdevenir un estímul per tal d'avançar en el procés d'integració europea. D'altra banda, el “menys Europa” s'ha de combatre amb una “millor Europa”. I tercer, és urgent un nou relat europeu, perquè el de la pau, la democràcia i el progrés econòmic del període 1945-2004 només és comprat per una part de les nostres societats. Hem de ser capaços de resoldre la percepció de dèficit democràtic, trencant la imatge elitista i tecnocràtica i dotant de major protagonisme el Parlament. Al mateix temps, hem d'anar més enllà en la creació d'un demos europeu, enfortint el nostre model social.

Cal destacar l'aportació de la professora Schwan pel que fa a la consolidació del demos europeu. La clau està en la participació, que és la forma de generar llaços per a combatre la desafecció. De fet, ni la concentració de poder a Brussel·les ni la renacionalització són alternatives gaire atractives. Els Estats-Nació compten amb governs que depenen dels seu electorat nacional, que, per naturalesa, no està interessat en els problemes que afecten els altres països. Però hem de prendre consciència que un problema que tingui lloc a Alemanya -per exemple- és també un problema nostre. Seria precís, en conseqüència, fer efectiu el principi de subsidiarietat i reforçar l'articulació entre els diferents nivells de govern. Les administracions locals juguen i jugaran un paper clau a l'hora de resoldre els problemes reals de la ciutadania.

En definitiva, tot apunta en la mateixa direcció: reconstruir el projecte europeu a través d'una major integració que ens permeti fer front als reptes globals. Un nou relat, un demos de veritat, un model social innovador que vetlli per la cohesió i la justícia socials i una distribució òptima de la sobirania. Com va dir el ministre Borrell: “a vegades, tenir menys sobirania formal et dóna més sobirania real”. En paraules de Federico Steinberg, investigador principal del Real Instituto Elcano, “els deures comencen a casa: reduir fractures internes i aprofundir en la integració per a construir un sobirà europeu. Deixar d'enyorar el passat i desfer la imatge de gegant econòmic però nan polític”.

Personalment, tinc molts dubtes sobre Europa i el seu futur, però estic segur que l'escenari dibuixat només podrà assolir-se mitjançant una Europa federal, tal i com es defensa des de Federalistes d'Esquerres. En resum, tot fa pensar que la desitjada primavera europea arribarà quan el federalisme aflori.

Rubén García del Horno
Federalistes d’Esquerres