Els arguments són nostres

Un dels fets que més em sorprèn a mesura que el camí vers la Independència arriba on volem que arribi, la creació de la República Catalana, és la manca d’arguments capaços de fer-nos dubtar. Ans al contrari, a mesura que corren els mesos, anem veient com va canviant el tema amb el que amenaçar o intentar fer por, però sempre és el mateix, amenaçar o voler fer por.

Segons l’enciclopèdia, democràcia és el govern del poble. Aquest govern pot ser exercit de formes diverses, més o menys directes, però sempre tenint en compte que és el poble qui mana i decideix.  El sistema més normal per que el poble decideixi és votant, allò tant senzill de dipositar una papereta  en una urna, i fent-ho a favor de les propostes que creu més adients per els seus interessos o desitjos. I és votar el que no volen que fem, serà perquè tenen por de perdre? Possiblement, però, principalment, no volen que votem perquè seria reconèixer que hi tenim dret, que no som part del seu patrimoni, que som sobirans. Aquest és el problema, que els de la Cort, els defensors i beneficiaris de l’estat central, creuen que són els propietaris i poden decidir per nosaltres. Ho fan amb els nostres diners, atès que 43 de cada 100 € que paguem com impostos no tornen a Catalunya i consideren que els diners que arriben a les nostres administracions, arriben per decisió seva, no pas perquè nosaltres paguem impostos i cotitzacions. És el sentiment imperialista que encara hi viu en el seu subconscient.

El poder central, és una mena de sangonera que intenta xuclar recursos i no produir-los, és el que porta fent de fa segles. És una estructura que vetlla, només, pels interessos dels seus i per això estan fent de Madrid el centre de tot. Per això el corredor mediterrani ha de passar per Madrid, les multinacionals han de tenir la seu a Madrid encara que no hi tinguin clients, com és el cas d’Endesa, o els càrrecs electes han de ser primer alts càrrecs de l’administració, com passa amb els càrrecs del PP i una gran majoria del PSOE. Els cortesans són els que fan la política de l’estat, vetllant només pel manteniment del seu estatus.

En aquest trist marc, els catalans, no només els independentistes, molestem atès que tenim clar que tenim drets i ens mereixem respecte. Tenim llengua, cultura, història, inclús model econòmic propi i diferent, ni millor ni pitjor, diferent. I ara hem dit prou, ja no acceptem que sigui Madrid que ens digui com hem de viure, en que es gasten els nostres diners o en quina llengua hem de parlar. I aquí rau el problema, que allà creuen tenir el dret a manar i utilitzar els nostres diners com els hi convingui. I per això, la seva reacció és l’autoritària, amenaçant, intentant fer por, però ja no ens fan por.

Que ens diuen que no podrem pagar les pensions, els hi diem que com hem de tenir problema si el 16% de la població de l’estat aporta el 24% de les cotitzacions. Que no estarem a Europa, els hi diem que en el Tractat no es diu res, que som Europa, que podem ser part de l’EFTA i que com a ciutadans sempre serem europeus, atès que si volem podem continuar sent espanyols, la sacrosanta constitució ho diu clar: la nacionalitat espanyola de naixement no es perd. Ens diran que és il·legal, precisament estem creant un nou marc jurídic d’acord amb la legalitat internacional que és superior a la espanyola. Ens diran..... que diguin el que vulguin, nosaltres decidim i a casa nostra només decidim nosaltres i l’1 d’octubre votarem i decidirem. Jo votaré SÍ, sí a tornar a ser, sí a un nou marc de convivència d’acord amb els nostres interessos i desitjos, per dignitat i ho farem com sempre.