El gos basculant

Ja s'han deslligat els rigors de l'estiu i les vies públiques desborden goma de pneumàtic. Em produeix desassossec sortir al carrer i observar com les carreteres guarden una semblança imaginada a les estampides dels búfals. Tots alhora, amb la pressa d'arribar a algun lloc del nom del qual no puc acordar-me. L'empenta es porta lloc en les motxilles dels comportaments, de tal forma que es trasllada a la platja massificada en la qual adquireix vital importància portar el metre que reguli la distància entre tovalloles. Quina classe de descans és aquest que practiquem? Com a màxim em dóna la sensació de que se substitueix un model de cansament laboral per un altre de vacances. Després arriben els temps de la rebaixa, en els quals necessitem més vacances per descansar de les pròpies vacances i terapeutes perquè ens alliberin de l'estrès que ens ha provocat l'estar ociosos.

L'acostar-nos a el “poble” des de la ciutat no comporta menys riscos. Convertim aquest plàcid lloc carregat de tranquil·litat i silenci durant onze mesos, en una algaravia de merders que comporten festa, ball, bretolades i copiosos menjars familiars que ens allunyen de la “operació bikini” en la qual ens embardissem dos mesos abans d'arribar a aquest esperat moment.

Aquestes no són tan diferents d'aquelles imatges en blanc i negre del Seat 600 carregat amb maletes en el sostre i amb 5 persones atapeïdes sobre uns seients de escai que a força de calor desprenien una característica olor. Més marejats que una altra cosa, s'emprenien les rutes del turista dels setanta a l'Espanya dels plans de desenvolupament del ministre Solis. Àvia, nens i per descomptat el gos de feltre balancejant el seu cap al llarg de tot l'etern trajecte.
Mentre més ho recordo, més semblants em resulten les escenes de les quals sóc testimoni a la platja, a la muntanya, al poble, en la rambla, en les terrasses, en els passejos, concerts i altres característics usos que donem en practicar les vacances. Davant grandària despropòsit d'esgotament físic, em postulo per repartir el meu temps de llibertat laboral al llarg de tot l'any. Així, em puc trobar els espais amb un àpex de realitat quotidiana que s'acostin a la veritat. Aquí i ara, en aquest precís moment el desbordi d'oferta i massificació solament guarda un paràmetre i és el de fer “l'agost” i ingressar diners costi el que costi. No dic que no sigui lícit, que ho és, perquè cadascú pugui guanyar-se la vida com bonament pugui. No obstant això, els resultats en l'escena quotidiana disten molt de procurar descans, reparació o desconnexió. Tots podem triar allò que ens plagui. El fer-ho forma part del dret individual i també ho és l'assumir les conseqüències de no practicar i aprofitar les oportunitats amb el sa objectiu d'obtenir el millor benefici personal. Quan hàgim esgotat les tres o quatre setmanes de llibertat laboral, serà hora de fer un balanç de l'ocorregut. Queixar-se llavors solament compensa i enganya als quals es consolen amb que les seves desgràcies són les de la gran part dels altres. Quan escoltes allò de “tenim el que ens mereixem” que ens serveixi per començar a fer coses diferents per merèixer un altre escenari diferent al de la lamentació i l'excusa.

Felices vacances per tots aquells que facin alguna cosa diferent al que han fet en altres ocasions semblants a aquesta.