L’amic Helmut Kohl

El passat 16 de juny ens va deixar un històric de la construcció europea, democratacristià catòlic i enamorat de la seva regió d’origen, el Palatinat; Helmut Kohl, que va ser el gran polític europeu de l’etapa de superació definitiva de la postguerra. Adenauer o De Gaulle són polítics d’una generació diferent, amb ambicions diferents, no comparables en el mateix pla amb els estadistes de l’època de la Perestroika i la primavera neoliberal, de la qual Kohl en va ser una peça clau.

A Helmut Kohl se li reconeix la gestió de l’harmonització de les dues alemanyes després de la caiguda del teló d’acer el 9 de novembre de 1989, més que el propi fet de la reunificació. La caiguda del mur i de tot el que significava era un fet natural, que s’havia de produir tard o d’hora. Un absurd límit a la llibertat i a la fraternitat del poble alemany. Tant és així que la Llei Fonamental de Bonn de 1949, la constitució de la República Federal, contemplava la futura reunificació i l’extensió de la mateixa als territoris de la RDA. L’èxit de Kohl va ser la rapidesa de la integració dels 5 estats orientals, que es va completar en poc menys d’un any.

El canceller va veure en la reunificació del seu país l’oportunitat de traslladar la inèrcia conciliadora a l’escenari europeu, duent la Comunitat Econòmica Europea un pas més enllà amb l’impuls del Tractat de Maastricht, que implicava la unió monetària i la culminació dels tres tractats anteriors (CECA, Euratom i CEE). Va demostrar ser un visionari europeu, més que un líder estatal, en posar-se al capdavant d’aquesta onada integradora sabent que l’Alemanya unificada havia hagut de fer grans sacrificis pressupostaris per assimilar l’empobrit oest i que arribat el moment de l’adhesió al tractat no es complien algunes condicions d’estabilitat econòmica, que van requerir encara més esforços fiscals. Fins i tot va posar en risc l’estabilitat governamental, en ser qüestionades les pujades d’impostos pels socis liberals, i les reticències d’una part de la CDU per la substitució del Marc per l’Euro. Un cop més la tenacitat de Kohl va impedir un trencament del projecte, tal com havia passat amb les mesures que ell mateix va proposar per la integració de la RDA, no exemptes de discrepàncies i qüestionaments, relacionats, sobretot, amb la gestió monetària.

El llegat que deixa Helmut Kohl ha estat tant gran que els alemanys, molt ortodoxos en la gestió pública, li han perdonat la seva implicació en el finançament il·legal de la CDU descobert a finals dels anys noranta, quan ja era un home retirat de la política amb el reconeixement de ser President Honorífic del seu partit i haver estat condecorat amb la distinció de Ciutadà d’Honor d’Europa. Distinció només atorgada anteriorment a Jean Monnet. L’esclat del cas va suposar per Kohl la repudia del seu poble, la dimissió com a President Honorífic i el trencament de la CDU amb una etapa gloriosa per la democràcia cristiana, en un moment en que el govern era socialdemòcrata, després de la dolorosa derrota de 1998. La seva protegida, Angela Merkel, va etzibar que la era Kohl estava ‘’acabada sense remei’’. Setze anys a la cancelleria i vint-i-cinc a la presidència de la CDU dinamitats per la corrupció d’una figura a qui se li pressuposava el màxim honor.

Quan llegeixo les cròniques de l’època des d’una perspectiva catalana no puc evitar pensar en l’home dels 23 anys de presidència. Espero que la immensa petjada política serveixi de bàlsam reparador i que no haguem d’esperar al traspàs de la figura per reconèixer, no perdonar, el seu dret a parlar i de no quedar reclòs en l’ostracisme.

Bismarck va explotar la realpolitik amb un sentit fi de la diplomàcia, mentre que Kohl utilitzava un recurs amb rostre humà. La capacitat d’empatia que posseïa amb els seus homònims europeus li va resultar molt útil en la construcció del seu somni d’unió, pau i europeisme.

Les relacions de pau, l’acostament dels últims anys entre la RFA i la URSS, el vistiplau definitiu de les tres potències occidentals ocupants a la reunificació, la passivitat del socialisme davant les condicions de Kohl sobre la integració dels länders orientals, que incloïa clàusules tant aparentment inassumibles com la integració de l’Alemanya unificada a la CE i a la OTAN, o el reforçament de l’eix franco-alemany es van veure afavorits per les relacions de proximitat i amistat que mantenia Kohl amb els líders de l’època.

Els contactes polítics de Kohl transcendien sovint la formalitat i el protocol i es convertien en relacions sinceres d’amistat que creaven un clima de confiança especial. Tenia per costum, d’acord amb el seu arrelament al Palatinat, convidar als caps d’estat a tastar les especialitats gastronòmiques de la regió al restaurant Deidesheimer Hof, aprop de Ludwigshafen, la seva ciutat, on hi tenia una taula sempre apunt. També mantenia trobades a la històrica Catedral de Speyer, a la mateixa regió, on s’hi troben enterrats emperadors, reis i clergues. És al jardí d’aquesta catedral on el canceller ha estat enterrat. Al Deidesheimer Hof i al municipi de Speyer probablement s’hi han gestat algunes de les decisions polítiques més transcendents d’aquest polític.

Destaca l’amistat amb el President francès François Mitterrand, clau en l’adopció de l’euro. Amb Gorbatxov i Bush, relació de confiança necessària travada des de la resolució del conflicte dels euromíssils en sintonia amb el secretari general del PCURSS fins a la signatura del Tractat Dos més Quatre de reunificació. Amb Jean-Claude Juncker, europeista de la vella escola que arriba fins als nostres dies en actiu. O l’amistat amb Felipe González, determinant en el paper de l’Estat Espanyol dins la UE i en el seu procés d’ingrés.

De l’amistat amb Mitterrand en sobresurten dos moments, plasmats en històriques fotografies. D’una banda l’acte de record als caiguts en la Primera Guerra Mundial a Verdun on els dos líders, passant per alt el protocol i possiblement emocionats per les notes dels himnes nacionals tocats per l’orquestra militar, van estendre les seves mans i les van unir en un gest simbòlic que ha passat a la història. La darrera imatge que deixà aquest tàndem és la de Helmut Kohl deixant caure una llàgrima de tristor al funeral del president francès.

L’estima per François Mitterrand és potser la més coneguda en  l’escenari internacional, però hi ha una amistat que ha estat clau pel futur de l’Estat espanyol i que no podem passar per alt. L’any 82 guanyava el socialisme a Espanya i Felipe González ascendia a la presidència. Un polític jove, d’esquerres, adscrit a les velles idees del socialisme, com la contundent oposició a la OTAN. El mateix any prosperava una moció de censura que permetia governar a la CDU amb els liberals del FPD i iniciar la llarga etapa de govern de Kohl.

Els espanyols li deuen molt al canceller, que va saber aprofitar l’entesa amb González per fer-li veure les coses d’una manera diferent en diverses ocasions. La primera trobada que van mantenir va ser l’any 83 i ja va servir perquè el President espanyol donés el seu suport a la instal·lació dels míssils Pershing en territori alemany com a resposta al posicionament de míssils soviètics a l’altre banda de la frontera. El president espanyol ho va fer en contra de l’opinió del SPD. Era l’inici de la coneguda història del canvi d’opinió de González respecte la permanència a l’Aliança Atlàntica, que l’any 1981 era d’un No rotund i que al 86, l’any del referèndum, era un Sí amb condicions. Amb xantatge inclòs.

L’actuació de Kohl va ser determinant perquè s’incloguessin en el Tractat de Maastricht  els Fons de Cohesió, dels quals Espanya n’ha estat un dels països més beneficiats i que han contribuït al procés de convergència econòmica entre els països del sud i els països més rics de la UE.

En política no existeixen els regals de reis i de González també van arribar gestos de suport diplomàtic d’altura. Espanya va ser el primer estat en donar suport incondicional a les intencions de Kohl per la reunificació i en reconèixer l’Alemanya unificada un cop caigut el mur.

L’homenot dels pernils de pota negra que li enviava González ha marxat amb un llegat insuperable. A l’interior del seu silenci dolgut dels últims anys, després de l’esclat del finançament il·legal, l’allunyament de la CDU, el suïcidi de la seva dóna, les tensions familiars i un greu accident domèstic, hi ha la preocupació constant, des de la seva joventut, per la pau i la unitat d’Europa. Les seves obsessions polítiques li han costat probablement el manteniment d’una família unida i ideal, que qualsevol catòlic busca. L’únic que li quedava aquests últims anys és la seva Europa i la seva Alemanya europea. És sens dubte un sacrifici desmesurat per uns ideals que no ha perdut mai de vista.

Helmut, els teus amics i la teva pàtria et diuen: Danke für die Deutsche einheit, danke für Europa.