Estem salvats!

M’inclino fins que el cap em toca a terra davant la capacitat de la societat catalana de trobar solucions als problemes més impossibles. Als que tenim la sort de veure i viure el que està passant se’ns queda la boca oberta com quan Xavi, Iniesta, Busquets i Messi van fer un art d’aquell ball que reduïa els contraris a espectadors privilegiats.

Igual que hom parla de “l’ADN Barça” per descriure aquella creació, quin és l’ADN de la cultura catalana? Any rere any, segle rera segle, es demostra aquí una increïble capacitat d’innovació social, malgrat que la nostra manera de ser és llevar valor al que fem, la crítica ferotge d’allò que de bo produïm, que altres aprofiten de seguida. Sense que hi poguem fer res, apareixen entre nosaltres Icetes i Arrimades que admoneixen “no som ningú, no inventeu res, la solució la tenen aquells”, tot assenyalant el buit. Perquè buides són les mans d’Europa per a resoldre el problema de la multiculturalitat, que amenaça emportar-se per davant tot l’edifici de la civilització d’aquest continent, més vell que mai.

A la part fosca de l’Edat Mitjana, trencada Roma per unes migracions que sabíen destruir però no crear, la població estava desorientada. Calia una nova motivació social que donés un sentit a les societats i ...Catalunya va inventar el romànic a Sant Pere de Roda. Ara la gent unia les mans en el propòsit de bastir edificis cada cop més bells i sòlids on s’hi podien ajuntar, i el continent sencer va començar a sortir a la llum. ADN!

No obstant, sense la pax romana havíen aparegut els senyors de la guerra, que feien més dura la vida dels pagesos i segaven massa vides. Catalunya va inventar la Pau i Treva per a protegir el poble dels feudals, i va trobar en el Consell de Cent el primer parlament perquè resolguessin les seves diferències sense l’espasa, i de pas mostrar al món que poden haver-hi reis, sí, però la sobirania es queda a casa. ADN!

Saltem una pila de fites importants, Ramon Llull, Amèrica, el Noucentisme, però aturem-nos a l’explosió de creativitat dels anys 30 a Catalunya, quan tot el planeta llanguía el malson del crac del 29. Mentre els alemanys pensaven sortir-ne amb el feixisme i els russos amb l’estalinisme, aquí van florir l’anarquisme més utòpicament pur, el cooperativisme industrial i innovacions a l’educació, a tot arreu, que van aportar impuls econòmic i felicitat en la il·lusió col·lectiva. ADN! No oblidem que ens ho van fer malbé els de fora, i els de dins que no van creure en el país sinó que es van fer esclaus de les solucions forasteres.

I avui? Ah avui! Les solucions que ens proposen per als nous problemes estan plenes de paraules lletges: seguretat, prevenció, bolards, policia, exèrcit, nivell d’alarma, lleis, deures, immigrants, conflicte de civilitzacions... buf!

La resposta del carrer, aquí, ha estat primer “no tinc por”, però s’està convertint en un “no et tinc por, prou armes, t’estimo, vine que t’abraço”. I en el plor de l’amor hem trobat la pedra de volta per aixecar noves catedrals socials, castells d’integració cultural. ADN! Europa està salvada, si ens deixen fer.