El valor de la creació

Moltes vegades, quan em pregunten què he estudiat i dic "Belles arts", un somriure de tendresa es dibuixa a l'altre seguit d'un "que maco". Sí, als que ens consideren artistes, sempre ens diuen que fem coses maques. Però no coses importants, no coses imprescindibles, no coses series.

Crec que això d'etiquetar qui és artista i qui no, és una equivocació gegant, ja que crec que totes ho som. Tots els éssers humans són creatius per naturalesa, però com sempre, ens encanta classificar i, en aquest cas, amb si ens ubiquem més a prop del geni o no. Si estem lluny som una ameba, llavors som zero-creatius. I aquest és el problema, al pensar que no sóc artista, la meva capacitat de poder empatitzar amb qualsevol persona que crea es converteix en nul·la i, aquesta falta d'empatia es converteix en que llavors no s'entén el valor del que es crea i llavors es falta el respecte.

Anècdotes com la típica de:

"ai, fes-me un logo, no res, un dibuixet així ràpid",
"el cartell que el faci la Mariona, que li agrada fer aquestes coses i amb un moment ho té fet",
"em podries fer un dibuix a la samarreta i..."

són anècdotes que moltes vegades han estat resoltes de bona voluntat i sense ni un duro a canvi. I sí, sabent-ho abans. I sí, m'agrada fer-ho. I sí, no m'hi estic tanta estona. Però algú ha pensat en les hores que he dedicat a dibuixar, a dissenyar, a pintar, a estudiar... al llarg de la meva vida? Els resultats eficients d'ara, són totes les hores invertides abans.

I tot això per què ho explico?

Fa quatre anys, aquí a Vilafranca, es feia un cop més (i es continua fent encara), la vetllada dels relats eròtics maridats amb vi que organitza l'Acadèmia Tastavins. Els primers anys, el cartell que ho anunciava el feia algú de l'organització, però el 2013 vaig proposar de fer-lo jo i van dir que sí. De forma voluntària. L'any 2014 el vaig tornar a fer jo i aquell cop sí que em van donar una petita compensació econòmica.

Fins aquí bé.

L'any passat, vaig estar des del març vivint a Irlanda i vaig tornar per la festa major. Quina sorpresa vaig tenir al veure que pels carrers, hi havia el meu cartell del 2014 amb tota la informació modificada i adaptada pels relats del 2016! La cara de tonta que se'm va quedar no podia ser més gran. Ho vaig comentar amb un membre dels tastavins i se'm va respondre que se m'havia pagat pel cartell per poder-lo fer servir sempre. Crec que és prou de sentit comú entendre que un cartell que es fa per un esdeveniment no es pot reutilitzar (i sense el permís de l'autora) per un altre esdeveniment. Oi que el cartell d'aquesta festa major no el reciclaran per la de l'any que ve?

Va passar la festa major i vaig decidir no fer-me mala sang. Però fa una setmana, PAM! Altre cop ho havien tornat a fer! Han tornat a modificar el meu cartell, l'han penjat pels carrers i l'han fet voltar per internet sense dir-me ni piu! Els vaig enviar un correu, explicant una mica la meva decepció igual que l'explico aquí i els vaig proposar alguna cosa per solucionar-ho. Una resposta va ser totalment a la defensiva i l'altra va ser dir que sempre ho feien tot de bona fe. Però cap resolució, cap disculpa, cap autocrítica. I arriba el dissabte passat, dia que es celebrava l'acte, els envio un correu per recordar-els-hi que la cosa s'ha de resoldre. I ningú respon.

Em sento molt poc considerada, com si se n'estiguessin rient de mi. És trist que passin coses així amb gent amb qui has treballat conjuntament per crear una cosa que agrada i encara funciona. Amb gent que ha confiat en tu.

Però ja no podia callar més. Per respecte a mi mateixa i a la meva feina havia d'explicar-ho de cara enfora.