Bla, bla, bla, de la teva zona de confort

Regalar-nos algun tipus de plaer és el millor estímul perquè la nostra vida mantingui el nivell de qualitat al que aspirem. No són necessaris grans plaers als quals per descomptat estem oberts. Amb que estimulin una mica ja són ben rebuts. Cadascú té en ment els seus veritat? Bé, si no és així, pot ser una bona opció el començar a pensar en ells, a visualitzar-los. Serà una bona forma de preparar-se perquè arribin a materialitzar-se. Es tracta de començar a sentir això que vols viure abans que succeeixi. Visualitzant-ho t'estàs preparant, anticipant-te per saber amb certesa que el que desitges està fent-se realitat i per tant verificant que és això el que sents que necessites.

Aquest matí vaig sentir com m'inspirava la nit en aquest impàs previ als primers rajos del dia. Mirava el carrer buit, absent de vida humana on les coses semblen preparar-se per l’ indeterminat. Escoltant el silenci, pressents alguna cosa que al final no és res més que una manifestació de vida a través d'accions que provoquen conseqüències, que provoquen emocions. Una subtil forma de pau abans de la tempesta que para tots resulta viure, amb els seus sabors agredolces en la gamma del bé i el dolent. El que agrada i el que no, la qual cosa ve de gust i el que rebutges. Posar-li massa expectatives a l'avenir és una forma que tenim de distracció, de desviar l'atenció sobre el productiu de la teva vida, d'excusar-te sobre alguna cosa que has assegurat i promès realitzar i que en el teu fur intern no faràs perquè simplement no t'interessa de debò. Quan hagi succeït sentiràs una petita decepció que immediatament supliràs amb una vehement excusa sanadora amb la qual oblidar el que solament existeix en un món paral·lel al que recurrentment et trasllades per semblar qui vols ser sense mullar-te per ser-ho.

Totes aquestes situacions es plasmen en un artefacte que denominem la zona de confort i que la realitat mostra a cada cantonada, que és alguna cosa diferent per a tots per la simple influència de la diversitat que ens confereix naturalesa i personalitat. El company de professió Pedro Amador em va fer reflexionar sobre aquest tancat imaginari que la societat de la informació està emprant per contextualitzar a les persones que valen i les que no, les que estan disposades a l'acció i les que per la seva pròpia opció consideren que això no és necessari. És veritat, o així ho veig jo. És tan lícit engegar la teva vida com optar per detenir-la si t'està bé a tu. Faltaria més.

El matís ho he trobat en un simple però poderós detall: la zona de confort pot ser el teu concepte del plaer amb seguretat. Si estàs ben aquí, per què t'has de moure?

La raó que marca la diferència és que aquest “corralito” de tranquil·litat contingui tot el que sents que necessites i que no existeixi en tu cap insatisfacció que intueixis que pots amortitzar fora d'ell, sigui material o emocional. Els que se senten així i romanen impassibles són (com diu Pedro i comparteixo) uns punyeters  vagues, mentiders que demà passat estaran lamentant-se pel cruel que és el món i el malament que els tracta.

No em produeixen cap emoció empàtica. Són persones que en realitat estan treballant a consciència per tenir el que tenen i que a més es diu més del mateix… que els fa sentir-se uns profunds desgraciats/as.

Això sí és malbaratar, balafiar la vida amb misèria d'esperit que solament deixa veure el que podria fer demà i que mai faré. La intenció es mesura en els petits detalls que deixen veure el que és i el que no és important. El que dius que faràs i el que en realitat estàs fent. Mentir-los als altres pot ser fins a lícit si el que sents que has de protegir així t'ho demanda. No obstant això, mentir-te a tu mateix amb grans discursos que es fan espesos com un pot de mel, que són indigeribles i increïbles deixa intuir amb claredat la falta de necessitat que s'acompanya de falses intencions i de nul compromís. Adapta això que penses al teu context i posa llum a la brutícia. Si no ho veus és poc probable que arribis a netejar la porqueria que t'envolta.

Desconfio dels quals molt abasten i prometen perquè són els primers a incomplir. Omplen les seves mans de fantasies que ni els cinc fantàstics serien capaços de suportar. La idea és de Francisco de Quevedo que mostrava clars repunts a l'hora de cosir les respostes dels humans.

Arribats a aquest punt què tal si replanteges els teus objectius inicials?... serà la manera de posar d'acord el que penses, la qual cosa fas i el que de debò amb sinceritat estàs disposat a fer. Una gran veritat és que el nostre temps és limitat i si cal anar es va però anar per res, va a ser que no.