El blanc i el negre té colors

Si la foto es torna grisa és que alguna cosa està passant. El temps madura les coses començant per les seves imatges. Les transforma com la tardor oxida les fulles. Et recorda que són vida imparable que no es deté. Traça els seus camins deixant els seus “per a què” molt clars. En un flaix, una darrere l’altra recollint records del passat per vestir-los en el present. Des dels relats del més vell a la realitat renovada d'aquest nou dia.

No hi ha res per antic que sembli que no sigui susceptible de tornar a repetir-se. Els ressons de les veus es perden mentre viatgen per l'aire. L'oïda dels joves triga a traduir els missatges d'advertiment d'aquells avis que ens van tenir al seu càrrec, barreja de poca habilitat per transmetre i escàs interès per entendre. Quantes hores amb ells escoltant històries reals pensades com a vinyetes del TBO. Les vaig prendre com el producte de la seva imaginació. Eren “coses de iaios”. Fa molt ja, massa per no caure ara en el compte que mai van ser un conte.

Les fotos en paper mat o brillant esgrogueeixen com la medalla de l'amor: “més que ahir i menys que demà”. El que vam veure en elles entra en conflicte amb el visceral i vehement a cops de Twett. Encara sort que ens queda l'editor per buscar en la paleta de color la forma de transformar el que avui torna a passar portant-ho al record de la memòria.

Les revisc ara com si tingués aquell cos de quatre anys amb la meva ment de cinquanta. Amb els meus mitjons blancs, pantalons curts i corbata de goma al coll, assegut en les cames de l'avi. Les sensacions tornen amb la seva barba blanca de petons enganxosos amb amor sincer. Aquelles mans arrugades i tremoloses incapaces d'administrar amb eficàcia les abraçades que donaven. I els ulls, aquells ulls vidriosos apoderats de la tristesa, del record en un impàs mantingut a punt a convertir-se en llàgrima. Tot barreja de por, ràbia i pesar. Presoners de pensaments, de dubtes, de falta d'alternativa, de no tenir clar si van poder o sense ni tan sols es van atrevir a fer un pas més per impedir aquest dolor que vivia captiu en el seu castigat cos.

Plovia, l'aigua corria pels carrers mentre el temps adormia els records i esgrogueïen els somriures. Les imatges que vaig pensar enterrades en la història del blanc i negre van resultar de color en la vida real. Tot va venir a ser cert, que els abrics eren blaus i les faldilles fúcsia, que els llavis eren vermells, que les ferides sagnaven i que mai es van tancar, que els meus morts no eren sol meus, que els van matar els seus assassins un dia darrere l'altre deixant el llegat perquè els seus hereus seguissin rematant generació rere generació. Per costum, amb celebració e ignorància.

Mentre remataven assistíem silenciosos i acostumats en complicitat inconscient. Les imatges seguien envellint, perdent credibilitat. Del blanc i negre al groc, d'aquí a l'esborrat, a la mort del paper, com una roca rodant muntanya a baix per descansar al riu, en el fons del record i tal vegada de l'oblit.

D'això vaig aprendre, del fosc, del que va envellir sense que es fes gran. Les veritats són obstinades sense el capritx de ser-ho. En la seva reiteració s'allotgen missatges poderosos que transporten del coneixement a la saviesa. En aquest punt de la vida estan donant una oportunitat clara de rescat dels valors que permeten relacionar-nos en equilibri, els uns amb els altres. Si desitges viure en una societat democràtica no serveix solament amb manifestar-ho, és necessari dotar-nos del coneixement i de reflexions profundes sense presses. Fa falta que tots utilitzem el mateix codi ètic per defensar amb neteja el que sentim, pensem o volem. Ens omplim la boca de la paraula diàleg sense adonar-nos que no podem entendre'ns amb codis diferents. Aquests codis necessiten respecte per l'adversari. 

És obvi que això no ho tenim, que molts, durant massa temps s'han preocupat a esborrar del mapa totes les eines que permetin aquesta pràctica mentre perpetuaven l'odi. Quant temps entenent la broma, l'escarn i la mofa al català com una “xirigota” passatgera. La cruel veritat és un rebuig visceral que no esgrogueeix. El seu cicle de vida s'ha mantingut hibernat, latent com un virus disposat a transformar-se en la venjança apresa. Una inconformista que a més de matar necessita de la humiliació per celebrar el crim. Mentre tot això succeeix, el 21 D es dissenya mitjançant el frau d'un estat desbocat, borratxo de corrupció dissenyada pels tecnòcrates del franquisme i que la sectària monarquia disfressa de democràcia. Fàcil, molt fàcil, com a llops vestits amb pell de be.

I les fotos, alienes al que passa es tornaran grogues morint en aparença. La vida, a la que gens importa de tot això, després d'apagar-se, tornarà a renéixer. Mentre el record es farà mestre. Deixarà en els que vindran un relat del succeït i del com va esdevenir per ensenyar aprenent.

Una paret no entén de paraules. La lliçó ha quedat clara en quatre setmanes. Els violents la colpegen, els que aspirem a una mica millor procurem escalar-la. Que la ignorància no us deixi veure el bosc per aquest arbre tan frondós que ens grata el nas. Avui és aquí i tal vegada us quedi lluny. Consentir-ho i demà ho tindreu en la porta de les vostres cases.