Viure en la normalitat de l'anormalitat

Solc despertar-me d'hora, abans que es muntin els carrers mentre m'engego. Així, tots els dies menys els dissabtes. Aquests els sento plens i llargs perquè miro al diumenge i m'assalta el pensament del despertador sense activar. És una estona més en el llit mentre ho gaudeixo. No obstant això, avui no ha estat així. Circumstàncies personals m'han portat gairebé de nit a l'aeroport del Prat. Allí m'he trobat amb els membres de la candidatura de “Junts per Catalunya” preparats per embarcar rumb a Brussel·les i així poder realitzar la foto de grup i presentar la campanya al costat del President Puigdemont. Xerrant amb l'ex conseller Ferran Mascarell hem coincidit que gens de tot això és molt normal que diguem, començant per haver de viatjar a la capital europea per presentar una candidatura. Lluny de conformar cap tipus de resignació sobre això he sentit la necessitat d'expressar-li que és una oportunitat per enfocar les coses diferents. Que és així com al llarg de la nostra història hem replantejat els reptes per retorçats, anacrònics o surrealistes que hagin pogut arribar a semblar. És un dels valors que ens fan forts mentre s'estimula el raonament: sortir d'aquest cercle de la zona de confort ens col·loca en el camí de la saviesa i la creativitat. No hi ha fissures en aquest concepte convertit en valor principal que alimenta tots els esforços que som capaços de fer fins i tot quan pensem que no ens queden forces.

Per abordar una situació així, les mires que anem a aplicar van per sobre de colors i sigles. Cadascun de nosaltres ens investim del poder que ens converteix en persones independents amb consciència reflexiva, que miren més enllà de les xifres de vots i escons per implicar-se en les metes que com a poble volem aconseguir. L'atípic per tots aquells que porten anys treballant en pro de la nostra destrucció moral és observar que per dur que sigui el cop serem capaços d'aixecar-nos amb major força, amb constància i armats de la paciència que ells són incapaços d'incubar. Mentre entonen el “a per ells”, nosaltres seguirem pels nostres somnis en la línia de fer-los possibles.
Comentava al Sr. Mascarell: “no li desitjo sort perquè aquest és el recurs dels febles que aspiren al fet que uns altres resolguin els seus problemes. Jo li desitjo el suport del país, començant pel meu que ja ho té”. Sento que tant ell com jo o tants altres, sentim la necessitat de descobrir quin és el paper que cadascun pot exercir. En el camí de la implicació ho anem descobrint mentre practiquem la coherència en la mesura que cadascú activa des de les seves sinceres possibilitats. Ell viatjava amb els seus companys per complir amb aquesta responsabilitat. Jo des d'aquí també he pres les meves decisions, col·locant-me potser en el camí que podria resultar el més complicat, que m'exigeix visibilitat i acció. He identificat a molts que en aquests moments em rebutgen per això. Jo no obstant això, ho he llegit com una oportunitat per saber amb qui puc construir coses i amb qui no puc ni tan sols desmuntar-les. Hi ha una dita popular que diu: “No hi ha mal que per bé no vingui”. Ser resilent és una habilitat a entrenar. Amb l’abundància d’ alliçonament, d’incitació a l'odi i altres misèries i donant-me a escollir, jo prefereixo trobar-me amb persones que comprenguin encara que no comparteixin, que respectin encara que no participin. Que escoltin més que diguin, que reconeguin els silencis com un valor afegit. Jo sí sé de quin costat estan. Per això estic en ell.

Mentre tot això succeeix, convido a continuar amb la vida, omplint teatres, cinemes, festes del tipus que sigui, fomentant reunions, xerrades, debats i conferències, comprant llibres, omplint els comerços, estimant, rient i viatjant per descobrir el món amb els recursos que tenim, fins i tot sense saber que els tenim. La normalitat així entesa suma arguments a la causa de les persones que se senten lliures i que lluiten per la llibertat, tant per la pròpia com per la dels altres i en particular per la d'aquells que ha estat arrabassada.

Sóc d'allò més normal, no vaig néixer català, he triat ser-ho i ho sóc.