La ressaca del 1 de gener

En aquest moment gairebé tot és silenci. Vuit del matí del primer dia de l'any. Mentre la major part dorm (que merescut ho té després de la seva nit d'excés i celebració) uns altres matinen per seguir amb el sa exercici del fer-se preguntes. Només i amb una petita pretensió: la de trobar les definicions que permetin argumentar en coherència les coses que no deixen de succeir encara que el calendari que presideixi la teva taula estigui sense obrir.

En alguns mitjans de comunicació s'ha engegat un procés per triar les paraules més representatives de l'any passat. Està bé, algunes són de nou encuny i altres recuperades del bagul dels records. Totes encarnen fets i situacions rellevants per a la història que no deixa de reescriure's repetint escenes velles amb nous vestuaris. El passat com la moda va i ve per acabar per repetir-se amb nous matisos. Rebatre resulta bé quan en la rèplica s'aporta alguna cosa nova sumant noves preguntes.

Tampoc he hagut de córrer ni rebuscar massa. Des de les xarxes socials es capten preteses essències sobre les idees del que passa i sobretot, del que alguns vinguts a més diuen o expliquen. T'arriben opinions brillants d'anònimes persones que per falta de seguidors deixen una petjada interessant en les seves aportacions però amb una falta clara de projecció. D'altra banda, un reguitzell d'escrits, missatges i piulades amb l'únic mèrit d'estar condecorades amb la insígnia blava. Se'ls dóna m'agrada amb una lleugeresa equivalent al poc valor del missatge. El que es pretén explicar és menys important que qui diu tal o com estupidesa. Es percep una competició per veure qui la diu més grossa evitant quedar segon en un campionat mundial de ximples… per ximple.

Tasca complicada si tenim en compte la quantitat de candidats que com en qualsevol procés electoral es despullen amb l'única fi d'aconseguir un trosset més de la cadira que aspiren escalfar en els següents quatre anys. Repassant els noms d'uns quants d'aquests personatges em trobo que tots ja tenen en les seves cadires la forma de les seves posaderes. Són veterans i experts trepadors. Això sí, sempre amb xarxa o porta giratòria a l'abast de les seves mans. Tots aquests condicionants són més causa que fi. D'ells parteixen les arengues (per cridar-les d'alguna forma) que un ramell de presidents del panorama autonomista espanyol semblen haver acordat en els seus simultanis missatges de cap d'any. Tots amb un denominador comú: un centratge obsessiu a Catalunya que els serveix tant per a un trencat com per a un descosit. Des del president d'Aragó en la més pura actuació medieval com si del mateix Cid es tractés enmig del botí de la seva creuada reconquesta, ferm com un clau en el monestir de Sixena. Passant per la corbata fluorescent del president d'Extremadura (of course), fins als exemples de la bandejada d'Andalusia o els de el gallec candidat a dofí de Rajoy que mai va ser, en plena reprimenda per la falta de “lleialtat” a l'imperi del vermell i gualda de part dels malvats independentistes catalans. Sentenciant: “no ha de ser recompensada” (la deslleialtat, deia). Senyor Feijoo, no volem recompenses. Ens conformem amb deixar de pagar “la seva protecció”.

El Circ de la Tele!, em vaig dormir mirant-la o ho vaig somiar? No ho tinc molt clar, crec haver-me perdut un tros molt gran de la pel·lícula. El missatge sembla ser: genoll en terra, cap baix, pals o pals, submissió, segueix pagant-los els seus comptes per resultar ser més pobre el que paga que el que rep. Fellini 8/2 en color. Mentrestant, tots ells plantats davant les seves càmeres per parlar dels catalans i del perversos que som. Com si ells no tinguessin suficients brutícies en els seus respectius regnes de taifes per netejar i resoldre. Doncs no, resulta més senzill convertir la vida dels altres en misèria per alimentar aquest anyenc odi al català. Resulta més fàcil i econòmic fomentar la ignorància dels seus feligresos en aquest persistent “a per ells”, que ja era, va seguir i seguirà sent la seva millor basa, un gran romanent de seguretat per als culs agraïts de la governança d'aquesta amanida àcida anomenada Espanya.

A mitjanit vaig prendre una única copa de cava. No obstant això, pressento una ressaca diferent que no resoldré amb bicarbonat… Escriure-ho és, aquí i ara la meva millor opció per aclarir les idees.