Els mecanismes del desenvolupament del projecte vital

Alguns dels ‘haters’ de Sigmund Freud s'oposen, encara, a la teoria de l'autor com a manera de donar explicació a determinades conductes en les persones. Han passat anys des que va originar una gran revolada científica, però segueix causant furor en segons quines disciplines.

El pare de la psicoanàlisi va ser qüestionat per centrar-se en la part malalta de la persona. Molts desconeixen que, en les primeres investigacions del psicoanalista, els traumes no eren pas la seva especialitat. Va ser després de les seves recerques, que el discurs va canviar.

Freud va aconseguir, amb mètodes específics, arribar a aquest ‘costat fosc’ que guarda l'individu en el seu interior. En fer supurar els fets traumàtics enquistats a l'inconscient, aconseguia alliberar els fantasmes que turmentaven als seus pacients, veient com aquests modificaven la seva actitud, comportament i estat d'ànim, en clau de millora. 

Les persones, en veure’s incapaces de gestionar les emocions trobades, generades en diferents contextos i experiències del cicle vital, s'acullen a mecanismes de defensa que li permetin emmascarar el seu patiment, amb la finalitat de portar una vida – aparentment – normal. 

Apuntar que, aquests mecanismes, són completament desconeguts per a aquells que ho utilitzen. Això ho fa encara més complex en la teoria de Freud. En general, suposen d'una gran complexitat en la presa de decisions i en el desenvolupament del projecte vital.

Estar bé amb un mateix i amb les fites aconseguides, pot actuar com a motor de canvi o, per contra, la inseguretat i la insatisfacció pot alimentar la zona de confort.

L'estrès que implica assumir riscos és similar a la sensació de vertigen en una caiguda lliure. Pot ser que aporti plaer en sentir l'adrenalina de decidir el nord o, per contra, sentir por o aprensió al no tenir clares les prioritats.

Molts dels meus col·legues de professió coincideixen en l'existència de condicionants que influeixen en la presa de decisions, especialment, en els referits al món acadèmic i/o professional. Són factors tan influents, que cal neutralitzar-los a temps.

Com a orientadora recitava els condicionants, però sempre acaba l'explicació amb la sensació de no estar qüestionant prou la connotació del terme condició i la seva influencia. Després de cada xerrada i formació, amb quilòmetres de carretera per endavant, pensava sobre els diferents factors.

Vaig arribar a la conclusió que, tractant els condicionants, agrupats pel seu impacte, normalitzava l’existència de dificultats en la decisió, però, el conjunt de tots ells, tenia un impacte ‘naif’ en el projecte vital i en la persona en sí, que és qui venia carregada d’altres fenòmens que constitueixen el seu dia a dia, el seu perfil i, les capacitats treballades al llarg del temps.

Si bé, actuen d’apagafocs davant el nerviosisme. Tranquil·litza aquells que es veuen reflectits en l’exemple. Ara bé, sent més realistes, si els abordéssim com a “excuses” per no decidir, trauria mèrits als dubtes dels assessorats.

Les excuses són la raó o argument que es dóna per justificar una cosa, especialment una falta o, per demostrar que algú no és culpable o responsable d’alguna cosa. Pot ser motiu per no assumir una obligació o disculpar una omissió.

La influencia, per definició, és el poder d’una persona o una cosa, que determina o altera el pensament o l’actuació d’algú. És l’efecte, conseqüència o canvi que exerceix una cosa vers una altra, des d’una perspectiva autoritària.

Condicionar, a part de formar part d’un procés o un estat d’una persona o una cosa, influeix de forta manera en el comportament d’algú o el desenvolupament d’alguna cosa.

Fent la lectura entre línies, l’excusa implica decisió, amb un clar responsable. La influencia o condició té efectes més autoritaris en la tria, impactant en la capacitat de la persona per decidir, i situant-se en el centre del procés.

Per aquesta raó, les tres accepcions quedarien englobades en un únic concepte: mecanismes de defensa - vers un mateix, els altres i l’entorn directe –, adaptats de la teoria de Freud, al nostre segle.

El que teixeix cuirassa, és el sentiment de culpa, de rendir comptes, la incertesa i reconèixer imperfeccions. Nens, adolescents i adults se senten incapaços d'assumir la frustració que comporta no aconseguir alguna cosa, per mínima que sigui.

Els mecanismes de defensa, traduït a una resposta emocional, generen frustració. Engloba la decepció, la ira, l'ansietat per no poder satisfer les seves necessitats o desitjos. Bloquegen el patiment, aparentment.

Aina Flores
Llicenciada en pedagogía. Nº de col·legiada 01528
Sexòloga.
Twitter
afhpedagogia@gmail.com
LinkedIn: Aina Flores Hidalgo