-
Les paraules no són innocents
-
Ciprià Pernas Fidalgo
- Sitges
- 22-01-2018 11:14
Quan exercim una acció “en el nom de” deixem anar sense ser conscients part de les regnes que condueixen la nostra vida. Alhora, estem posant la decisió davant a la bateria de valors que ens permeten defensar qui diem ser
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Enfront de nosaltres, la resta de persones. Aquest món de gents amb les quals convivim i interactuem. Exerceixen com a jutges i miralls valorant des d'altres perspectives tot el que passa. Aconseguir que els teus motius i els de la resta siguin coincidents és de per si mateix una fal·làcia. Cadascun reté cada escena a velocitats diferents, amb el que un sí d'acceptació, pot convertir-se en un no de rebot en temps rècord. El rol de jutge està implícit en nostra biogènesis actuant com la morfina davant el dolor. Uns altres són sempre canalitzadors de la seva responsabilitat i mitjançant aquest antídot poden permetre's també ser-ho de la nostra.
En resum, molt treball que fem de manera automàtica i que es apedaça mitjançant excuses que ens reporten el desprendre'ns de la responsabilitat. De la decisió final sobre el que fem. Així doncs, “són uns altres” els que passen a marcar la destinació dels nostres actes. És que no pensem en això. Si ho fem, el primer serà sentir una sensació de desencant. És molt possible que en gran part de les ocasions arribem a fer-ho en acceptar una mera transacció econòmica. Compren el nostre temps per fer el que ells necessiten que fem o que no desitgen fer. Són els nostres ocupadors, que al seu torn també ho són d'uns altres en una cadena interminable que es perd en l'infinit, dels quals no volen trobar el que tampoc es desitja buscar. L'excusa per arribar a aquests comportaments és convèncer-nos que no tenim una altra forma de sobreviure si no és acceptant el que uns altres decideixen en el nostre nom. Viure en la creença que disposen d'unes suposades majors o millors aptituds.
Fora d'aquest àmbit temporal, el vincle de dependències cap a les decisions que uns altres prenen en el nostre nom ens acorrala voluntàriament a les zones de confort. Aquests espais es defineixen mitjançant els rols dels quals es conformen sense més. Sortir de les seves rutines representa un disturbi de tal dimensió que provoca terratrèmols en els seus plans de vida. Els que assumeixen aquest tipus de comportament són carn de canó dels d'abans, els que es nodreixen i prenen les nostres decisions mentre perverteixen mitjançant disfresses mediàtiques i discursos plens de falses retòriques. En realitat parlen solament en el seu propi nom o en el dels seus vetllats senyors.
L'abundància de comportaments generalitzats d'obediència es tradueix mitjançant el concepte de l'estabilitat. El resultat retroalimenta aquesta necessitat encoberta que les persones acomodades en la submissió necessiten per continuar lineals als dictats del sistema. Mentre les seves respostes “són estables”, la veu del que decideix per tu té via lliure per dissenyar el seu camí paral·lel. En ell les realitats i els drets són diferents. En el fons no és més que un sistema parasitari en el qual un món creix mitjançant la succió de les energies d'un altre que renuncia a elles pel còmode que és no ser curiós i llançar-se a la possibilitat d'explorar altres solucions.
Quan això és el costum, que ho és, acaba per transformar-se en episodis individuals de tensió i desequilibri, de malestar interior i fins i tot d'impotència per afrontar la quantitat de coses que ens poden arribar a succeir. No és necessari que siguin bones o dolentes. Són envits que procura la vida que creixen o es dissolen en funció de la nostra capacitat de gestió. De com som capaços de posar-nos cara a cara amb això, de comprometre'ns o no amb les decisions a prendre.
Trobem a qui s'ofega amb un sol got mentre uns altres són capaços de beure's el mar. La qüestió no és l'aigua, sinó la pròpia capacitat per empassar-la. Educats en un sistema en el qual el dubte, la reflexió, el debat, l'alternativa o els referents són els eixos i eines a utilitzar, estem facilitant que les regnes de la decisió se sàpiguen subjectar amb fortalesa perquè ningú te les prengui.
Que no ens càpiga dubta que són moltíssims els que no volen de cap de les maneres que adoptem un profund debat interior com a instrument. Saben que si ho fem es convertirà en la catapulta que ens llanci lluny del seu poder manipulador. Aconseguirem capacitat d'alliberar-nos de l'etiqueta que ens cataloga com a obedients ramats d’ovelles.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!