Tot un triomf, oi?

Aquests són alguns dels titulars que es poden llegir a El Periodico de 13 de gener de 2018: “Bany de realitat: sota pressió judicial, sis líders secessionistes es retiren o abjuren de la via unilateral”. “La gran contrició”.

D’entrada em sembla una lectura més que simplista de la realitat: un pres, o un pres encara lliure però que se sap pres, té el dret i l’obligació d’intentar evitar la presó. Amb la utilització política que es fa de la justícia, el que et condemna no és el que hagis fet sinó per què ho has fet, i per tant qualsevol polític que s’hagi singularitzat en la defensa de la República Catalana té mala peça al teler. No crec que abjurin de res, senzillament veuen clar que poden ser més útils i incòmodes al carrer sense càrrec que no a la presó, evidentment sense càrrec i amb moltes càrregues. Els jutges Elpidio Silva i la jutgessa Alaya tenen clara la voluntat de l’actual govern de controlar les decisions del poder judicial.

En segon lloc exercir un càrrec polític sota l’amenaça pendent d’una imputació (el canvi de nom no canvia la situació) representa una posició d’inferioritat que lastra qualsevulla acció, i per tant dificulta exercici lliure del càrrec. Això ho va deixar meridianament clar el conseller Jordi Turull en una entrevista a TV3 en fer referència a la seva situació: “Si contesto la veritat demà torno a la presó”. No crec que es retirin, en tot cas prefereixen que una altra persona sense cap injusta imputació ocupi el seu lloc al Parlament i, potser, al Govern.

Però el que més em desconcerta dels titulars és la manca de dignitat a l’hora de llegir el que ha passat a partir de l’1 d’octubre i la mirada de superioritat que conté el seu redactat. Si aquests polítics s’aparten de la tasca que desenvolupaven fins ara no és per l’acció de la justícia sinó per l’actuació d’un poder judicial sotmès a pressions polítiques i al dictat d’altres poders. Si la República no tira endavant no és per altra cosa que per l’acció de la violència, una violència que per molt que es vulgui justificar i tergiversar, no és altra cosa que una acció antidemocràtica basada en una força superior. I no parlo únicament de la força física, sinó també de la que dóna dominar els ressorts econòmics i els mecanismes que, servint-se dels mitjans de comunicació, difonen missatges d’inseguretat, de dubte, de por en definitiva. La por, la gran victòria, el gran argument... El gran fracàs dels que l’esgrimeixen...

Davant d’aquest mur supremacista que han bastit les institucions de l’estat, els partits del 155 i els mitjans de comunicació servils, endeutats i agraïts, no ho sé, però és possible que en aquests moments la República no pugui tirar endavant. I alguns polítics parlaran d’èxit democràtic, de triomf de la llei, de la raó que s’imposa... Catalunya, en tot cas, no s’haurà pogut separar d’España perquè les forces armades han actuat amb violència i estaven disposades a seguir-ho fent; perquè els poders econòmics, al servei del gobierno, han escanyat el present i el futur proper de Catalunya; perquè molts mitjans de comunicació han difós interessadament el missatge amenaçador de l’estat: del gobierno, dels jutges... El divorci segurament no sigui possible, de la mateixa manera que la violència de gènere evita, amb els seus mecanismes de domini, que algunes dones es puguin alliberar dels marits maltractadors. Els mateixos mecanismes maltractadors que l’estat utilitza per imposar la seva llei. Tot un triomf, oi?

La història té molts moments, i en vindran de nous, i en vindran de més favorables. I no seran autonomistes. Trigaran? Però vindran perquè els cercarem!!!