La Geltrú vila marinera

No sent jo del gremi dels historiadors, us asseguro, d’entrada, que no em ficaré allí on no m’escau de ser-hi i només em basaré en allò que he llegit en d’altres. En aquest articlet, i a mena d’entreteniment, contaré com veig jo la nostra mare Geltrú. I això ho faig en honor dels pencaires de l’Associació de Veïns i de tota la bona gent de l’antiga vila (no pas barri).

Segons pot deduir-se per pura lògica filològica, la Vila Nova deuria sortir d’una altra vila més vella, o més antiga que la Nova, i aquesta població més vella, tot porta a pensar que era la propera Geltrú. Albert Virella en “Vilanova i la Geltrú”, ens assegura que Jaume I, en concedir la Carta de població a aquesta nova vila, menciona també un altre nucli habitat en el mateix pla, Ça Lacuna (el què avui en diem Baix-a-mar). I també aquells remots geltrunencs deurien constituir els primers pobladors de la nova Ça Lacuna, els quals, hostes per molts anys de miserioses barraques de canyes i gallots vora el litoral, darrere de quines muralles deurien hostatjar-se en previsió o fuga de ràtzies i atacs sinó de la vella Geltrú? Podríem deduir, doncs, que els primer pescadors de la nostra actual ciutat foren indubtablement de la Geltrú, i podem dir, també, que de segur que aquesta vila va ser el primer “barri” mariner de la contrada, abans que existissin els nuclis poblats de Ça Lacuna i la Vila Nova. A principis de segle XII, la Geltrú no deuria ser més que una petita i rònega fortalesa cavalcada a la gropa d’un turó rocallós, amb la seva església i les seves míseres cases alçades dins d’un recinte murallat. Els habitants d’aquella futura població geltrunenca, foren per molts temps vassalls del Bisbe de Barcelona, Guislabert (i d’aquí sembla que li vindria el nom (Onomàsticon...): Guisla o Gusialabert> Guialtruu> Guisaltrud> Geltrú=castell i població de Guisla o Guislabert. Aquests futurs geltrunencs, bàsicament deurien dedicar-se a cultivar alguns camps propers, peixar alguna peça de bestiar i a pescar. Però aquests homes no pescaven directament a la mar, que quedava massa lluny, sinó a l’anomenat Estany de la Geltrú, una llacuna salabrosa alimentada pels actuals torrents de la Pastera i de la Piera i també a l’Estany de la Remusa, més a ponent. De la pesca en aquests dos estanys, i d’alguna incursió en mar oberta quan feia bon temps, en vivien  els pescadors de Ça Lacuna (i també, possiblement, de la pirateria i les despulles dels naufragis, com la majoria dels habitants dels litorals del món). «La Geltrú», diu Xavier Garcia en La vida marinera a Vilanova i la Geltrú, «de fet fou una mena de Ça Lacuna de dalt, on residien bastantes famílies marineres o relacionades amb el ram del peix». Una dada què realment ens informa de la tradició marinera de la Geltrú és l’existència molt antiga d’un carrer que porta el nom del Bonaire. Carrers amb aquest nom només es troben en les viles del mediterrani que han tingut o tenen relació directa amb la mar, ja que aquest Bonaire és la meitat del nom real del carrer, que hauria estat de la Marededéu del Bon Aire. I posat a contar, contarem el perquè del culte que a aquesta Marededéu dedicaven els mariners.

Diu que una nau que salpà d’un port qualsevol del mediterrani, posem, pel cas, de Sàsser, a l’illa Sardenya, va córrer entre les ones al llarg de set setmanes sense veure terra, amb la carta de navegar perduda i sense saber-se orientar pels estels. Al cap d’aquestes set setmanes se’ls acabà l’aigua i el recapte. La tripulació, desesperada, decidiren fer-se a palletes a qui d’ells es menjarien primer perquè la resta no es morís de gana. Però abans de passar del dit al fet decidiren encomanar-se a la Marededéu, a la qual manta vegades ja havien acudit. Tot va ser acabar la darrera Ave Maria, quan s’alçà un ventet suau que inflà la panxa de les veles, i la nau salla que salla, segant les ones, navegava al seu albir sense la intervenció de patró ni de pilot. Els mariners exultants, bojos d’alegria, ballaven per tota la nau. Però tot d’una el més petit de tots, el xerric, que per saber-se el més dèbil tenia por d’esdevenir el primer àpat dels nàufrags, i que per aquesta raó, el molt mesquí s’havia ocultat dalt de la cofa, xisclà assenyalant amb insistència més enllà de la proa de l’embarcació. Atenent el xiscle del grumet, tota la tripulació seguí amb els ulls el senyal del xerric advertint com a un tret de pedra de la nau rompia l’aire, obrint pas a la nau, la imatge d’una Marededéu portant el seu fillet al braç. I l’embarcació arribà a bon port aconduïda per l’Estela Matutina, que a partir de llavors rebé l’advocació del Bon Aire, d’aquell bon aire que havia omplert la panxa de veles de la nau perduda.

Encara un darrer argument. D’antigues viles fortificades vora la mar, al Garraf només n’hi ha una, Sitges. Doncs aneu i passegeu pels petits carrers que van del darrera la Casa de la Vila al Vall del Castell, i veureu quin parentiu hi ha entre els carrerons que volten el castell i l’església de la Geltrú i els que he indicat de Sitges.