Si la culpa és dels altres, de qui és la responsabilitat?

Em ve a la memòria una llunyana i soporífera classe de Física i Química en la qual s'explicava el pes específic de les coses i de com canviava en funció del lloc de la Terra en el qual ens trobéssim. Més enllà de la meva evident i escassa afinitat amb les ciències exactes, el pas del temps i la suma d'experiències em porta a la conclusió que tant les coses com les causes són cada vegada menys exactes i per tant, més relatives participi o no la geografia.

Podria fer bé la dita que explica que tot és veritat o mentida segons el color del cristall amb que es mira. No obstant això, el mestratge per retorçar idees senzilles ens atorga el dubtós dret a la ignorància interessada. Arribats a això usem cristall o mirall com si de la mateixa cosa es tractés. No ho dic per ferir però si per posar a la vista una idea que serveix per mirar i veure millor. Un cristall deixa passar la llum, el mirall la reflecteix. Amb uns matises, assumeixes o filtres l'opinió. Amb l'altre la rebotes com quan et veus embolicat en alguna batussa de el “i tu més”.

És aquesta idea una manera ràpida d'explicar el que veiem, ens passa, fem i fins i tot ens irrita. Filtrem molt poc aquestes actituds. Segons l'interès, les usem amb alegria en el diagnòstic de l'aliè o ens queixem d'elles si es converteixen en cataplasma que ens apliquen. Són com els bitllets de tren, tenen preu diferent si els compres d'anada o ho fas d'anada i tornada.

Mirar, quan ens passa (que a tots ens passa) trobar-nos en una situació complicada, el primer que fem és mirar enrere emprant el Per què? És visceral i automàtic amb molt pocs resultats positius, però ho fem. Si seguim aquí i li posem una mica més de perspectiva perquè baixin els decibels dels nostres pensaments, podem canviar la pregunta per convertir-la en  un Para què? Aquí ja és una altra cosa. Serveix per situar-te al moment en el qual de debò et pots permetre el prendre decisions pràctiques amb un veritable bany de realitat. L'anàlisi del passat deixa de ser un toll en el qual omplir-te de fang per convertir-se en un lloc que coneixes des de fora i sobre el qual decideixes estar o no. Aïllar-te, inhibir-te i fins i tot allunyar-te. Qualsevol decisió que prens ho fas en funció del que vols i sobretot del que no vols.

És massa fàcil passar-nos la vida lamentant-nos del mal que ens van fer, ens fan o fins i tot ens faran. Les persones que procuren això són per a mi com les imatges dels sants: innocents, estàtiques. Amb l'aparença que ni senten, ni pateixen, però amb la vocació d'utilitzar el sofriment que solament els altres els provoquen en un martiri perpetu. És l'ona perfecta per al surfista que sap cavalcar-la i que no té ni idea de com pararà el cop quan li caigui al damunt.

El complicat és una altra cosa. És alguna cosa que suma i resol. No és la cura de tots els mals, però és el principi del camí. Comença per una reflexió personal i una pregunta simple: Quina responsabilitat tinc jo en això?

Serveix per sortir dels bucles que no porten en lloc, per començar a pensar en allò que no vam fer i que estem en disposició de fer. No serà el mateix que va poder ser, però és alguna cosa i aquesta cosa és el principi de tot. Som lliures per seguir en l'excusa que els altres tenen la culpa. Això no funciona, ja no. Enrocar-te amb això solament deixa veure que no existeix intenció de reparar i que et portaràs amb tu aquestes misèries que dius rebutjar i que són el refugi en el qual et protegeixes.

Abans de res això, ja he dit prou. Amb tot el dolor i alhora reconfortat en la cura del saber, ara si el que no vull i no consentiré mai més. Això no em sembla culpable, si responsable.