Aterrar per tornar a emprendre el vol

Les coses no succeeixen perquè sí. Des del gegantesc pel cap alt ínfim, tot té alguna agrupació de raons que conflueixen en conseqüències. Tal vegada pel baix siguin molts els que estan pensant en com s'han creuat els fets amb les emocions. És cert que l'emoció dóna molt valor per llançar-se a les empreses més desgavellades. Solament mires a la teva al voltant, et contagies de les endorfines del veí i “palante”. Ens emborratxem una mica d'aventura perquè els nostres actes siguin els que en el nostre fur intern desitgem. Fora de la embranzida inicial és segur que no es produirien. No obstant això, el bateig accelerat del cor i de molts cabrejos induïts et porta a fer realitat coses que no passarien de ser un “somni humit” que finalitza amb el despertar en un bany de realitat.

Sí, aquesta és la realitat que ens atropella. No és un núvol baix, ni tan sols la boira del clarejar. Acaba per mostrar-se sòlida frenant al més pintat. Al final, les conseqüències de l'impacte són proporcionals a la velocitat i aquesta no la porta la paret, la portem nosaltres adossada a l'aventura que assumim.

Tot té la seva cronologia. La seva importància no es pot obviar. Em dóna que mereix repassar-la per visualitzar tant els passos com les raons. Mentre, anem recordant el tipus d'emocions que van generar. Des d'un estat autonòmic nascut com les rentadores amb data de caducitat en la línia de muntatge. Des de la impossibilitat d'una actualització raonable que permetés l'operativitat de les institucions. Des de la vetllada voluntat dels poders fàctics obstinats des de l'origen a impedir la descentralització de l'estat. Totes elles agrupen les primeres raons i les seves conseqüències. Un sofregit macerat lentament fins a la reducció total de qualsevol besllum evolutiu a millor. Quan les coses es comencen a ofegar, les paraules augmenten el seu to, no per voluntat, si per necessitat. Quan la demanda obté solament un no per resposta es converteix en alguna cosa molt més dolorosa que la pròpia falta de resposta. La negació per si mateixa és l'espoleta que activa qualsevol tipus de bomba. Aquestes no es dormen, acaben sempre per esclatar. I allí apareix el cabreig de la consciència del que fan, del que passa, del que ens retornen. Ja deixes de demanar i comences a prendre el que sents plenament teu i que no és més que la simple opció a decidir sobre el meu, sobre el nostre, la qual cosa ens defineix com a grup, cultura i nació. Alhora, del que ens diferencia dels que solament saben oferir un no per resposta. Per a ells t'has convertit en delinqüent.

Oberta ja la porta de l'avió, et llances sense tenir molt clar a quina distància està el sòl i si la seguretat del paracaigudes és suficient. En l'arribada es veurà. I l'arribada arriba. Si sobrevius, comença una nova senda que has d'afrontar amb tota la responsabilitat de l'univers. El que s'hagi de fer es farà més enllà de totes les revisions sobre les veritats o mentides que van poder abocar-se en el vol cap al sòl. Ja hem arribat. Ara toca prendre alguna adreça que no requereix de directrius com fins ara, que necessita solament d'estratègia.

Si aquesta estratègia és tornar a la casella de sortida de l'estat autonòmic per recuperar les institucions cal tenir en compte alguns interrogants que poden ser clau.

A quin estat autonòmic volem tornar, al que no ens servia?

L'estat autonòmic al que volem tornar, serà millor i més complet que el que teníem?

L'estat canviarà d'actitud després de l'experiència per demostrar equivalències amb les democràcies avançades?

Com podem lluitar contra l'ús polític de la justícia assumint que és una lluita desigual que busca destruir?

Fa molt que ens fan la guerra, no saben fer una altra cosa. Puc seguir fent preguntes sobre qualsevol acte, sigui propi o aliè però em quedo sense paper. Em recorre una estranya sensació en la qual sembla que pretenem respondre a qüestions vitals amb intangibles emocionals.

Estem on estem, tenim al davant el que tenim i la realitat no dóna marge a prendre ni decisions en calent, ni preses de consciència que no passin per fixar objectius clars, realistes, possibles i al nostre abast. Solament cap molta i molt bona estratègia. Totes les guerres ho demanden, siguin fredes, tèbies, digitals o virtuals.

Acabo: tornar cap a enrere serà faltar-li al respecte a la dignitat de les decisions que es van prendre per més de dos milions de persones senzilles enfront de les bandes de polítics corruptes que prostitueixen les institucions i els estats als quals declaren defensar. Si el que tenim al davant ha deixat veure les seves cartes, no queda una altra que afrontar l'avui d'una manera pragmàtica sense rendicions, aplicant tots els recursos al nostre abast per seguir aprenent dels errors i començar a sumar encerts. Un poble que es reconeix, que vol fer coses diferents i millors segueix lluitant per dura que sigui la caiguda.