Mans, còdols, el cel de Teresa Costa-Gramunt

El pas del temps, aquest gran escultor –com deia Marguerite Yourcenar–, en realitat facilita les coses, ja que acaba posant-nos en contacte amb nosaltres mateixos, i és el que ens dóna l’oportunitat d’evolucionar, de viure, l’oportunitat de ser i de projectar-nos cap enfora, i ens estimula –si alimentem la nostra curiositat– a ser lliures, a viure cada instant i a deixar-nos seduir pel futur... Vet aquí una de les reflexions de l’últim llibre que acaba de publicar Teresa Costa-Gramunt: Mans, còdols, el cel, de títol tan bell i suggestiu, i que sintetitza, com anirem veient, tot un programa vital (ben gràfic d’una acció tan senzilla, i que tots hem fet com un joc –especialment a la infantesa i la joventut–, d’agafar un còdol amb la mà i llançar-lo lluny, travessant l’aire, o, a voltes, fent-lo rebotar damunt l’aigua).

En efecte, en el poema Temps, el jo poètic de la Teresa ens diu:

                    No em canso de viure,

                    la vida em passa lenta,

                    no me n’adono i han passat vint anys.

                    El relatiu s’amaga en l’absolut,

la mort en la vida.

No em canso de viure,

el futur em tira endavant.

Contemplo el mar

sota el cel atzur,

sota un núvol blanc.

El pensament en braços d’una gavina.

És a dir, per adonar-se de la realitat, per deformar-la al menys possible, cal partir de la lentitud dels instants viscuts cadascun d’ells en ell mateix, i amb la consciència posada en les aparents minúcies, de manera que sigui possible de valorar els detalls que amb tanta facilitat se’ns escapen, xuclats com estem per la voracitat de tota mena d’estímuls en l’espiral que ens centrifuga cap al no-res. Aquesta em sembla que és una de les intencions principals de l’obra: burlar la massificació d’estímuls exteriors i centrar-se en el doll primordial, íntim, en darrer terme, que tothom té interiorment i que s’estimula i es fa fort, això sí, a través de la interacció amb l’alteritat, la qual cosa implica que cal estar ben alerta per separar bé el gra de la palla. Cal cercar, doncs, la pròpia font, generalment emboscada, i sense poder seguir cap GPS –inexistent ara per ara en aquests afers– tot i que, de fet, es tracti també d’una font de la φύσις, la natura.

Es tracta d’adonar-se’n i d’acceptar, ens diu la poeta, el joc de paradoxes que defugen la linealitat del fet de viure i ens afirmen en pensaments i accions aparentment contradictòries com ara que vida i mort es necessiten mútuament, com ara que el futur ens tira endavant i això s’esdevé si contemplo el mar, i sé deixar anar el pensament en braços d’una gavina..., és a dir, si sé estar amb mi mateix de manera senzilla, activa i creativa a partir de la contemplació.

Si ens fixem en els elements que consigna el títol: mans, còdols i cel, tenim els tres símbols que     –cadascun amb el seu camp semàntic– cohesionen els vectors essencials del llibre.

Les mans, és a dir, l’acció relacionada amb el fet de viure en un temps i d’ocupar un espai ja des del primer vers del llibre, quan hi ha en el record la guia d’una mà segura (En la mà del pare la meva mà...), a partir de la qual, en el segon poema del llibre apareix una altra mà, simbòlica, que és la invocació o pregària d’un desig de disponibilitat  envers l’energia de la vida, aquella que ens és donada i que conforma el món, el qual es renova homèricament a l’alba de cada nou dia:

                    Mà de la vida, obre’m el cor

                    amb dits d’aurora.

                    Obre’m al cor, mà de la vida,

                    una galeria de llum

                    que travessi la muntanya de dolor del cos.

I que la poeta vol que configuri, també,  la seva predisposició a mantenir-se oberta a la vida, i, doncs, a la fecunditat i, també a la gosadia i a l’escalfor de les emocions:

                    No temo la teva mà d’aigua

                    ni la teva mà de foc.

                    He sembrat aquesta terra amb paciència

                    i ja sento a l’oïda el vent del nord.

L’aparició del vent està relacionada –a partir del sentiment de la nena i de la reflexió posterior del jo poètic–,  amb l’esperit, i té relació amb el camp semàntic del cel:

                    (...) Fa vent,

                    vent amb força d’un dia, de cent dies,

                    o de tres-cents anys,

                    qui sap (...)

I també, està clar, amb el blau del vestit i del cel:

                    El vent s’arrapa al vestit blau,

                    l’embolcalla.

                    Dia d’equinocci en el cos petit,

                    dia de març que es fa pas per l’avinguda,

                    que deixa un senyal de cel

                    en la nena que el pensa, que el sent.

Ja als mots preliminars, l’autora especificava que el vent “no és només un agent atmosfèric, sinó l’acció de l’esperit”, com anirem veient.

Ara bé, tornant encara a les mans, fonament de tot, més endavant ens diu:

                    La vida s’escriu amb les mans,

                    mans obreres dels dies i els afanys.

                    La vida s’escriu en els passos gràvids,

                    en els somnis alats. (...)

És a dir, les mans són sinècdoque del cos, i, clarament, viure és actuar en el temps, reproduir-se per assegurar la vida i deixar-se guiar, nodrir-se d’energia mantenint vius els ideals, lluitant i persistint, somniant i creant, projectant-se en l’acció d’un gest (art) que fa sortir d’un mateix i anar més enllà:

                    Un traç blau

                    recorre el paper

de dalt a baix.

És un gest que respira,

aigua que es dona en l’amor,

núvol i llàgrima,

cel que abraça la mar:

naixement.

El color blau, que hem vist com, significativament, apareixia també en el vestit de la nena (que no era rosa), és, segons indica J. E. Cirlot al seu Diccionario de símbolos,  atribut de Júpiter i Juno, déus del cel i de la llum equivalents, en el Parnàs grec, a Zeus i Hera, i té connotacions relacionades amb els sentiments religiosos, la devoció i la innocència.     

Aquesta acció en el temps està al seu torn ben reforçada a través d’un altre símbol que apareix en el títol: el còdol. En el poema Vestit blau, la poeta ens diu:

                    (...) La nena camina amb un còdol a la mà,

                    plegat de terra.

                    Món petit fet de vetes de colors,

                    pedra polida pel temps,

                    és temps immortal que es replega

                    en el còdol sense dents.

El còdol és resultat del pas del temps; segons el diccionari Fabra, es tracta d’un “fragment de roca dura, més aviat petit, allisat i arrodonit per l’acció de les aigües i el rodolament”. O sigui, els accidents intrínsecs al fet de viure, tot allò que, un cop establert el símil, ha fet perdre les arestes –les dents– al còdol (fregaments, aturades, cops, erosions) és el que ens avesa i ensenya a ser i retrobar-nos amb nosaltres mateixos de debò, és a dir, en relació –sense contemplacions– a la dimensió crua i veritable de la vida, que ho és tot llevat de fàcil.

Que la poeta recordi, doncs, l’escena de veure’s de nena amb un còdol a la mà, i atesa la concentració simbòlica que explicita el títol del llibre, resulta ben significatiu d’un tarannà resolutiu i de l’assumpció depurativa que opera el pas del temps.

 Aquesta obertura de la personalitat que vol ser al màxim de conscient i apassionada dona, com és lògic, una gran importància a la memòria, única nodridora de la necessària perspectiva per enfocar la realitat i, doncs, la pròpia identitat.

La pèrdua de la innocència, segons que es desprèn de tot allò que simbolitza o de què és resultat el còdol (contingència inclement, duresa i repòs, depuració al capdavall) té una gran importància en el desenvolupament de l’obra. Així, per exemple, el jo poètic ens diu, al poema Despertar al Park Güell, on planteja d’una altra manera el paral·lelisme entre la depuració de la natura i la de l’art:

No sabia res del temps aturat a les pedres 

(...) Ara penso que no era temps aturat:

                    era temps contemplatiu,

                    de mirada fora del temps.

                    Temps de la infantesa que no passa

                    fins que (...)

                    la sirena plora l’amor amarg.    

I encara, el tema del repòs actiu, és plantejat des d’una perspectiva completament diferent, no pas relacionada directament amb l’art, a l’admirable poema Cançó dels passos perduts, on, imperativament,  afirma:

                    No t’enganyis.

                    Al saló dels passos perduts

                    hi ha rialles

                    i dolor de viure.

                    Seu al banc de les mirades.

                    Tràfic de petjades.

                    No t’enganyin les rialles, les rialles.

                    Tràfic de petjades.

                    No t’enganyin les rialles, les rialles.

                    Son dolor de l’ànima

                    als passos perduts de la vida.

Els passos perduts, és a dir, allò que queda enrere i amagat, sense acomplir, o, fins i tot –si no fèiem res–, sebollit en l’inconscient, tot el que no sabem de nosaltres mateixos i que marca decisivament allò a què ens referim quan parlem de  “llibertat personal”, i que conforma la nostra manera de viure, el nostre imprevisible dolor, aquell que l’art es proposa d’oferir en una  catarsi interior objectivada en l’obra resultant, i que ens acosta al cel, a una gràcil lleugeresa existencial, a una consciència en temps ralentit o absent, i que, alhora, no ha d’implicar de manera permanent el buidatge o pèrdua dels records, de la identitat, sinó ben bé la seva assumpció alliberadora.

En aquests passos perduts s’hi va fent un pòsit resultant del fet de viure  que inclou, eventualment, l’acceptació provisional d’una certa impotència: seu al banc de les mirades, el qual fet implica, de calaix, l’observació d’un gairebé inevitable tràfic de petjades, és a dir, manipulació interessada, i, per guardar cínicament les formes, rialles més dures que els còdols. No t’enganyis, repeteix el jo poètic; encara’t doncs amb la realitat, esguarda-la fit a fit –ve a dir–, no tombis la cara ni et posis de perfil...

D’altra banda, i havent tastat en pròpia carn aquesta bonior atordidora i com aquell qui diu institucionalitzada, el jo poètic, cercant-se des d’un origen primigeni, una primera realitat oxigenant, es demana obertament on era abans de néixer:

                    On era quan no era res?

                    Era al cel quan no era res?

 I continua:

Hi ha un cel blau,

un cel net de teranyines.

No és ben bé el cel.

El cel és llum en la ment que l’imagina i crea.                                  

És incògnit, és misteri el cel

que no se sap, que no és comprèn.

Hi ha una percepció directa i neta d’un món físic que és, alhora, intuïció d’un altre de més profund i al marge de mistificacions, com va sistematitzar Plató. Així, sota l’influx de la idea, o, més ben dit, percepció intuïtiva, de cel, el temps es fa més lent, assoleix una textura més essencial, interior, no pas simplement intel·lectual o ideològica, ans copsada directament per l’esperit,  que es troba en un estat d’esmolada predisposició sense deixar de tocar de peus a terra, és a dir, sense deixar de ser cos:                 

Migdia diàfan,

                    sol que crema a les pedres de la casa dels avis.

                    Cel sostingut per ales blaves.

                    Fulles de parra que transparenten la llum.

                    Entre el balcó i la persiana verda

                    estic asseguda amb un llibre a la mà.

                    L’hora reposa i el pensament s’envola

                    en lletres que palpiten.

                    Rebo la vida del sol i de les lletres,

                    sento la vida en aquesta escalfor,

                    veig en aquesta llum el ritme de la vida.

                    Habito aquest món or verd turquesa.

                    El meu món.

Un món, on, com hem vist, és primordial –si hom vol anar més enllà– l’actitud transcendent, creativa, i, en el cas de la nostra autora, el conreu disciplinat de l’escriptura, en el qual troba el desllorigador de tantes limitacions que sovint acceptem amb una barreja de fatalitat i displicència. En el poema El cel no és temps, hi reflexiona:                   

Escric en el temps.

                    Les paraules són temps.

                    Els arbres són temps.

                    Homes i dones són temps que es dona a la terra,

                    que pesa.

                    El cel no és temps

                    que es perd en els segles.

Un món molt i molt personal, a través del qual ens duu agafats de la mà dels seus versos, que són escrits a partir d’una tria depurada d’anhels, de records, de somnis, d’experiències i de reflexions. D’aquesta manera, passen per davant dels nostres ulls la infantesa (importància del color blau); la pèrdua de la innocència i el fet d’haver d’assumir els cops de la vida gràcies a l’amor i al sentit de l’empatia  (cal remarcar en aquest sentit el poema Tu); la importància de la casa com a símbol, culturalment i històricament encomanat a la dona, a la mare (figura molt important al llibre, dipositària per tradició de les essències de la llar); l’influx dels viatges (en aquest cas l’autora fa una evocació sentimental i històrica de Trieste, i cal remarcar el gran poema A la llibreria d’Umberto Sava, on planteja el contrast brutal que separa la puresa i la insensibilitat); la curiositat pel món i les cultures, la consciència històrica, amb les ferides sempre sagnants dels camps de concentració i el feixisme, i, finalment, el retorn, la unitat simbòlica i de renovació que té el temps de Nadal en un sentit estricte: el naixement i el renaixement de la vida i, està clar, d’un mateix.

Us recomano la lectura atenta d’aquesta reflexió poètica de la Teresa Costa-Gramunt, tan rica de símbols i en un estil despullat com mai fins ara –em fa l’efecte– en la seva obra, i tan bellament suggerida amb unes poques paraules vertaderes, com deia Salvador Espriu: mans, còdols, cel (acció, persistència, natura).