La vergonya de la Unió Europea

“La solidaritat és la tendresa dels pobles.”
GIOCONDA BELLI

Ja fa set anys que va començar la guerra de Síria, una guerra que, des dels seus inicis al 2010, ha provocat que 5,5 milions de persones hagin marxat exiliades i que 7,6 milions més hagin hagut de desplaçar-se dins el seu propi país, segons l’ACNUR. Durant el 2017, aquesta tendència va continuar creixent. Es tracta del major èxode de refugiats des de la Segona Guerra Mundial. Des de l’inici del conflicte, el volum de persones que es queden atrapades a les portes d’Europa com a conseqüència del tancament de les fronteres i sense cap solució a la vista ha crescut sense parar, i continua fent-ho.

Diverses ONG que donen assistència als refugiats a diferents camps no paren de denunciar les difícils situacions en què aquests es troben, els precaris mitjans de subsistència i l’escassetat de recursos de què disposen. Hi ha falta d’aigua potable, d’espai, de menjar, d’higiene; viuen en unes instal·lacions superpoblades, amb poca llum natural i ventilació; l’atenció mèdica i psicològica és absolutament deficient. Un cop més, milers de famílies passen l’hivern exposades al fred i a la pluja. Milers i milers de persones s’estan quedant sense una atenció correcta.

Metges Sense Fronteres ha fet un informe en el qual descriu la dura i complicada situació a què s’enfronta cada dia el seu personal als diferents camps de refugiats: intents de suïcidi, centenars de dones que han denunciat haver patit violència sexual i un gran nombre de persones que denuncien tortures i violència diversa.

Al març farà dos anys de l’acord entre la Unió Europea i Turquia amb el qual es donen facilitats polítiques i econòmiques a aquest país a canvi d’aturar el flux de refugiats i acceptar els que hi són retornats, de forma forçosa, des de les costes gregues. Milions de persones es veuen obligades a seguir rutes extremament perilloses que posen encara més les seves vides en perill.

D’altra banda, el compromís de l’Estat espanyol amb les persones refugiades ha estat molt precari. El Govern de l’Estat s’havia compromès a acollir un total de 9.323 refugiats; d’aquests, en van arribar, només, 105. És una realitat que s’ajusta a la situació general que es viu a la Unió, que ha ubicat només 1.718 de les 180.000 persones a què es va comprometre.

La UE ens demostra un cop més la seva insolidaritat amb les persones, segueix mirant cap a una altra banda mentre a les seves portes milions de persones continuen vivint en condicions infrahumanes i vergonyoses, o, en molts casos, morint-hi. Se les castiga amb tanques i murs, se les obliga a quedar-se en camps de refugiats superpoblats i sense recursos i se les fa viure en un llimb que agreuja la seva vulnerabilitat. L’any 2012, la Unió Europea va rebre el Premi Nobel de la Pau per haver aconseguit que “la pau, la democràcia i els drets humans” haguessin arrelat a Europa. A més, l’any 2017, se li va concedir el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia per la difusió de valors com la llibertat, els drets humans i la solidaritat. Amb la gestió de la crisi dels refugiats, la mateixa Unió Europea ens ha demostrat que no mereixia aquests premis. Al contrari, la seva actuació és contrària a la seva essència.

Segons la Declaració Universal dels Drets Humans, tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat (article 3); ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants (article 5); en cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se'n (article 14.1). Si tenim en compte que tots els països de la UE han signat la Carta de Drets Fonamentals de l’ONU, cal que ens fem unes quantes preguntes:

Què passa amb el dret d’asil, el dret a la seguretat o el dret a la vida? Què fa la UE per evitar els tractes cruels, inhumans i degradants?

Compleix la UE el dret a l’asil quan deixa a les seves portes milions de persones que fugen de la guerra, temen per la seva vida, ho deixen tot darrere seu, moren pel camí convertint el Mediterrani en un immens cementiri, i les concentra en camps de refugiats?

Compleix la UE el dret a la seguretat i a la vida quan signa un pacte amb Turquia per retornar-hi les persones per la força i per aturar el flux de refugiats que fugen de l’horror i l’infern cap a Europa? Farà dos anys que totes dues parts es feliciten mútuament per haver signat aquest pacte i juguen amb la vida de milions de persones.

Compleix la UE l’article 5 de la Declaració Universal dels Drets Humans, que diu que cap persona serà sotmesa a tractes cruels, inhumans o degradants?

Mentre la resposta a aquestes preguntes no sigui positiva, hauran de ser, com gairebé sempre, la societat civil i les entitats que treballen des de baix les que acabin forçant els estats a canviar les seves polítiques insolidàries, injustes i vergonyoses. Com deia Nelson Mandela, els herois són aquells que construeixen i treballen per la pau.

Carme Ferré Guardià
CUP de Vilanova i la Geltrú.