La noia de les trenes d'or

Em dic Katrina Kovasckis, vaig néixer fa 23 anys, en un petit poble d’Eslovènia, ratllant amb la frontera d’Hongria, en mig de boscos, sempre he volgut ser dansarina, amb esforços els meus ballarina, havent-hi fet els meus pares tot el possible per acomplir el meu somni. Després del 1996 en abandonar els comunistes el govern, a casa, van començar a viure una situació extremadament anguniosa.

Ho explico perquè entenguin el meu desig de sortir d’una terra on no veia cap futur, embolicat en lluites i desavinences polítiques. 

Oton Jenko, havia estat veí des la infància. Fa cinc anys li va sortir feina de camioner, cap al sud d’Europa, tornant amb el camió carregat amb tot allò que no és trobava a Eslovènia, ventant-se dels mols diners que guanyava, oferint-me la possibilitat de trobar treball en algun teatre important d’Espanya, portant-me un contracte en ferm. Els pares no eren convençuts del tot, però la meva il·lusió va esvair les seves reticències.

Vaig sortir amb el camió amb ell, dormien a la cabina del camió; ell sempre va mostrar-se molt educat i discret.

Sempre he dut el cabell, recollit en dues trenes a manera de diadema; Oton creia que era un pentinat em feia assemblar-me a una nimfa dels boscos d’ulls blaus.

La frontera la van traspassar sense problemes. Finalment arribàrem a un hotel de carretera per dormir, en baixar del camió, un calfred en recorreria l’esquena, el rètol “Girls” en va fer creure que era només per dones; als pocs minuts les males històries escoltades referents a la tracta de blanques, van venir-me al cap. Al mirar de fugir, l’Oton m’etzibà un cop de puny escridassant-me duna manera salvatge.

Un parell de canalles sortits de la foscor van reduir els meus crits, al temps que m’introduïen dins la casa, posant-me una injecció, que em va fer caure adormida a l’acte.

En despertar-me, era lligada al llit, va obrir-se la porta, una dona d’edat, em portava una palangana amb aigua i sabó, i un got d’aigua, que  beuria d’un glop, escanyada per la set. Només tenia por.

L’Oton, va obrir la porta, havia mudat el rostre. Em va agafar arrossegant-me a una sala, on havia altres noies espantades com jo, enmig d’un grup d’homes que eren asseguts en un sofà bevent i fumant, contemplant-nos com si nosaltres fossin un grapat d’arbres en subhasta com havia vist fer, al poble. 
Oton, va parlar-los de mi. Em miràvem encuriosits, mentre ell en desfeia les trenes, despullant-me sens miraments. En quedar-me nua, tornant d’una mena de somni, en voler rebel·lar-me parlant-li de la nostre amistat i demanat de la seva pietat d’una puntada de peu, vaig caure de genolls, mentre cridava que així em volia veure des feia anys, -jo que sempre l’havia mirat per sobre de l’espatlla-, era del cert, doncs sempre l’havia endevinat quelcom de repulsiu sens saber del perquè de la meva malfiança. 

L’endemà, cap el migdia, un home d’aspecte gris, entraria a la meva habitació, començant a abraçar-me mentre em treia la roba, vaig resistir-me, espitjant-lo cap el terra, però ell va començar a pegar-me per desfer la meva defensa. De seguida vaig notar el seu cos a sobra del meu, mentre salvatgement em violava. Em vaig quedar emmudida, era com si m’hagués tornat de fusta, finalment va pegar-me cridant que no era verge, i era convençut d’haver estat estafat.

Mai he vist la platja, ni quasi el sol. Alguna vegada puc parlar amb alguna noia, però cap sembla adonar-se de res. M’he acostumat a esnifar cocaïna directament d’un plat. 

He aprés a viure muda. M’han portat en altres bordells com si fos un paquet. Els cossos dels homes m’ofeguen sens poder fugir d’aquesta tortura que pensava seria interminable. Ara ja he vist la llum; estic embarassada i no vull que el meu fill vingui al món enmig d’aquesta escòria. He pogut guardar al llarg de tots aquest mesos, la suficient cocaïna per poder empassar-la de cop, i produir una sobredosis final.

Deixo aquestes confessions, amagada en el meu cos, per quan sigui trobat, en fer-li l’autòpsia; donar a saber al món de la meva esclavitud i de molts més dones innocents com jo. Espero que la mort meva, i del meu fill, serveixi d’alguna cosa.

Noticies:

Aquest matí s’ha trobat a la platja, el cos, sens vida, d’una jove d’aspecte eslovè. Era embarassada i d’uns vint i cinc anys d’edat. Duia només una camisa de dormir. Alta molt prima, de cabells rossos, possiblement pentinats en trenes. Tenia forts cops i talls a cara i braços; es pensa que ha pogut caure d’algun creuer de luxe, essent  les ferides, el resultat d’haver topat amb els esculls abans d’arribar a la sorra.

La policia ha començat les seves indagacions, donat que no consta la denuncia de la desaparició de cap dona a les rodalies.

Seguim amb més noticies.....

   
Escrit al 2007 i llegit per els actors del Grup de Teatre de Cubelles