Del cert i d’ahir

Família benestant de principis del segle XX, acostumada a l’ajut desinteressada de tothom que veuen amb alguna necessitat peremptori, com manen els cànons humanistes, doncs més aviat són lliure pensadors.

Un jove de la ciutat molt necessitat, fill d’una família amb deu fills i que només viu de la caritat, es posa en el seu punt de mira, de primer l’ajut en el noi, vestit en escaparrades robes ple de misèria, després vindrà la resta dels parents, en el noi que el batejo amb el nom de Pepitu el porten a viure a casa seva com un fill més, estudis, educació, polidesa, res que pugui fer recordar  aquell pobre nanu abandonat de tot.

Passen els anys, entrarà a treballar en l’empresa on poc a poc va ocupant, per la seva vàlua i perspicàcia, millors llocs de feina, fins i tot, per sobre de la resta dels germans, s’ha fet un caràcter d’home molt fort, sens cap tipus de manies davant de res. Aquest canvi del jove preocupa al seu mecenes, veu en ell una arrogància que no acaba de fer-li el pes, de sempre a casa ha estat la humilitat un dels signes de convivència, creu que potser el canvi tan dràstic en la seva vida no ha estat digerit del tot per en Pepitu i més d’una vegada l’ha recordat que s’ha de tenir sempre en compte als altres i procurar practicar la generositat amb tothom i entendre les febleses humanes com part de l’existència, intentant entendre i perdonar sens rancúnies, el jove escolta i calla, a tot diu que sí, però el mecenes no és massa convençut de la seva sinceritat, que a banda d’aquest tic el jove té una actitud impecable amb la resta de la familía, fins i tot a conegut una jove de la mateixa posició social que ells, molt bonica, simpàtica que ha estudiat violí i ja he fet un parell de recitals, fins i tot a Barcelona, amb gran èxit, probablement passarà un hivern a Alemanya amb una institutriu i de no canviar cosa alguna, quan ella hagi arribat a un bon grau de preparació, probablement es podria anunciar el seu compromís. Ha estat mirant en una joieria de Barcelona a fi i efecte de que el noi li regali una polsera de diamants el dia que s’anunciï  el compromís. Tot plegat va massa apresa.

Arriba el crack del 30 a Nova York, ruïnós per el protagonista del relat. I per no haver de perdre la fortuna en mans de la justícia, ràpidament ho posa en mans d’en Pepitu, que en no portar el mateix cognom. El jove plora de l’emoció per la confiança demostrada i promet retornar-ho, tot quan acabi aquest moment tan delicat. Una vegada superada la crisis el nostre honrat mecenes li demana de ser retornat el patrimoni.

El jove li contesta allò de “Santa Rita, lo que se da no se quita” el nostre protagonista mor a conseqüència d’un atac de cor.
La família queda pràcticament en la misèria i en Pepitu es fuma un pur a la salut de tots, sens cap tipus de misericòrdia, mentre riu entre dents, que es pensava aquell babau? Ell no esclau de ningú;  menys ara que ja ha arribat a la riquesa, fins i tot potser donarà feina en els “germans” si li prometen acatament total.