Mama Brou, de Maijo Ginovart

Maijo Ginovart, que tan vinculada està amb Vilanova per haver treballat una bona colla d’anys a la secretaria de l’Institut Joaquim Mir (en un començament –finals dels 80– “Extensió de l’Institut Manuel de Cabanyes”, i, popularment “La casa de la pradera”, tan enyorada per aquell claustre de professors), acaba de publicar un conte il·lustrat, Mamà Brou (Drudis i Virgili Editors. Tarragona, 2017). Filla d’Amposta, on resideix actualment, és una artista molt apreciada al Delta de l’Ebre per diverses exposicions –també n’ha fet a Vilanova–, i pel treball constant com a il·lustradora de llibres, discos, cartells, etc. Excel·leix, entre d’altres gèneres, en les miniatures, que, a les seves mans esdevenen autèntics microcosmos de finíssima sensibilitat.

Obra singular, tant es podria tractar, al meu parer, d’un conte il·lustrat com d’una història gràfica amb el suport d’un text. Els protagonistes, en tot cas, són els sentiments dels personatges, uns sentiments viscuts en tota l’amplitud de la sensualitat dels cossos i la ment, que hom fa tots els possibles per manifestar, exterioritzar, conrear...  I ho fan no pas a la babalà sinó a consciència, ben ordenadament, seguint unes pautes rituals que afavoreixen l’efusió de l’amor.

L’autora ho vehicula tot plegat, artísticament, amb una gran riquesa de símbols, d’estats d’ànim que esclaten en un  marc de llibertat, una llibertat quotidiana i tanmateix plena, de donar tot el valor als petits actes, les aparentment petites situacions, els afectes que es buiden en la plena i vital dimensió de la sexualitat. Sense oblidar la pàtina de l’humor que ho tenyeix tot, i fins i tot, algun polsim d’allò més càustic, tant humà d’altra banda, i que contribueix poderosament que la història no resulti fada en cap moment. Ja, només obrir el llibre, en un de tants i tants detalls que en una primera observació és fàcil que se’ns escapin, observem una poderosa il·lustració de la serp del paradís del Gènesi, reptant, ondulada, dessota l’arbre del bé i del mal amb una poma a la boca. El moviment sinuós ja indica clarament una intenció de transgredir l’estat immanent de perpètua innocència, d’anar més enllà per tal d’assolir un coneixement madur, individual i superior. Una experiència pròpia.

Així doncs, malgrat el to general amable i familiar, costumista, la història anem veient com nodreix també, per bé que només en un registre aparentment tangencial i com a rerefons, una certa tensió dramàtica, difusa en el to general amable. El fet de cercar la pau interior com a superació i assumpció de la pèrdua d’éssers estimats i la buidor que comporta, ja ens indica una ànsia que vol trobar respostes al sentit de la nostra existència, respostes no pas intel·lectuals sinó purament vivencials, aptes per a la vida de cada dia.

No debades, ja en el pròleg la Maijo ens adverteix, en un epígraf personal que sintetitza amb gran eficàcia expressiva el propòsit general de l’obra:

Tinc un forat al cor.

Si em deixo anar, amor meu,

traspassaré a l’altra banda.

El forat al cor (il·lustrat també, abans que res, en una bella i solitària imatge discretament col·locada a la pàgina prèvia de l’esquerra, on una abella zumzeja en el no-res del dolor) constata metafòricament una buidor anímica i sentimental, la qual és tot seguit considerada –en iniciar-se la narració– des d’una perspectiva de deixar-s’hi anar, d’abandonar-s’hi passivament. La reflexió, formulada com a diàleg cap a l’ésser estimat la desaparició del qual n’és l’origen, conclou lúcidament que una tal actitud abocaria cap a l’esterilitat, cap al nihilisme vital.  La resolució adoptada, i vet aquí per què tenim una obra com aquesta entre les mans, és la de no traspassar a l’altra banda, la de no deixar-se vèncer i menjar per la nostàlgia i el buit que duen a la consagració de  la mort. En aquest sentit, cal contraposar la imatge del cor adolorit que hem esmentat a l’inici d’aquest paràgraf, amb la del final, a la darrera pàgina de l’obra, la qual queda així perfectament i simbòlicament emmarcada.

L’autora, Maijo Ginovart, ens presenta el personatge nuclear de la història, Mamà Brou, i puntualitza que “necessita embolcallar-se de sinceritat perquè tot l’amor que emana dels dos protagonistes us arribi directament al cor”. I és que l’autora vol “alleugerir el sentiment de pèrdua quan l’ésser estimat us deixa”. I, continua: “Els Brou moren d’amor l’un per l’altre, i el seu desig traspassa tots els límits”.

L’objectiu de l’obra, doncs, és en realitat molt ambiciós, ja que, concreta la Maijo, obeeix al “deler de mantenir el record de l’amor”, i fer-ho amb les armes de l’art, amb les vivències d’uns personatges creats a consciència, i a través de la lluita per depurar i aprofundir les emocions, objectivar-les i transcendir-les bo i situant-les en un univers de símbols i significats que expliciten el to d’una vida, de la vida biològica que mai no s’atura i que, a través de l’artista, s’essencialitza decisivament en ésser fixada.

La llibertat enllà del temps s’expressa de forma quotidiana a partir del ritual depurador del bany i en l’abandó dels rellotges, del sentit tenallant de pas del temps que s’esdevé els diumenges, on és tradicional i signe de dia festiu especial el fet d’esmorzar amb xocolata desfeta, tal i com fan els Brou. I és aquí on comença el seu particular ritual, la litúrgia que vehicularà l’expressió apassionada dels sentiments i les emocions.

L’atenció al propi cos està potenciada per la presència sòlida d’un cúmul piramidal de tortugues (que, en el pla inferior recte de la closca simbolitzen la terra, i en el corbat de la part superior, la volta del cosmos) . La presència lleugera i afegida dels caragols (ressonàncies màgiques de la infantesa) i, al seu damunt, dels ratolins, impulsen, sembla, un espiadimonis que enllaça, com si la tracés ell, amb la primera caplletra del conte, íntimament lligada amb l’univers il·lustratiu. El cos és tractat dins un context que va més enllà del que coneixem com a cultura, i que es pot enquadrar en un vast patrimoni natural, còsmic, que ens conforma i constitueix, i que, de fet, és l’oportunitat  permanent que tenim d’adonar-nos que, a ple dret, formem part de l’univers. I és al cultiu d’aquesta sensació —i ben al marge de demanar-se si el que fan està bé o malament, si està ben vist o no, i quin sentit té...—, a què es lliuren els Brou amb tota naturalitat, i seguint fil per randa (això sí) els passos del seu propi ritual, de la seva llibertat.

La presència del bestiari és constant —ja des de la portada i les guardes, com veurem— en tot el llibre, i ajuda molt a caracteritzar la parella de personatges que vol suggerir la Maria Josep, gent rica de la seva pròpia senzillesa, del seu instint no massa mediatitzat i molt proper a les sensacions netes i lliures de la natura i de l’antiga cultura popular. Són personatges contundents i fantasiosos al mateix temps, i un acte a voltes  tan rutinari com un simple esmorzar (ni que sigui el del diumenge), assoleix uns ressons de totalitat des del moment que ells es mouen i respiren amb total llibertat a dintre del paper. En aquest sentit, el domini dels gestos i els volums, de l’anatomia dels cossos, la densitat de l’atmosfera (ordida també amb el respir de flors i fulles) és d’una força i una sensibilitat que sorprenen el lector, el qual només s’ha de deixar anar i submergir-se en la riquesa xucladora de tot un univers.

I és que ells volen pel seu món efusiu de sentiments desfermats amb la mateixa nuesa que les orenetes (missatgeres de la primavera) en un espai sense fronteres... Folgant en la seva sensualitat, van més enllà de tot límit  (com l’autora ja ens havia advertit en els mots inicials), i els pobles, les teulades no els poden encabir, s’escapen per l’espai sense aturador de la fantasia i la imaginació, de la sensualitat deslliurada de tota mena de constrenyiment tant propi com aliè. Tenen la vitalitat primigènia dels éssers que en aquells instants atemporals son lliures.

I les gavines de l’emoció, de la ingravidesa, entren al seu bany com si fos un oceà, i les campanes tritllegen anunciant l’ofici particular de la seva pròpia litúrgia. El domini de l’espai, tan l’interior (anímic) com l’exterior (físic), que es manifesten en una realitat superior que multiplica totes les vivències, demostra i manifesta el grau de depuració que destil·la la Maijo.

Ja a la portada del llibre, la presència de les marietes en contacte directe amb el pit femení, vora els mugrons, ens situen en un univers poblat d’il·lusions, de presències si bé quotidianes, viscudes amb la dimensió fantàstica, intensíssima i per estrenar que és  pròpia del món de la primera infantesa —sempre, està clar, resultat de la fecunditat i lligat a la nutrició materna, i, per tant, entroncada amb la natura i l’instint com a medi de vida.

Al seu torn, la presència de les abelles a les guardes (i en diversos moments de la història) giravoltant en torn de la vulva, entrant i sortint del “somriure pèlvic de la senyora Brou”, reforça aquest idea d’instint i d’ordre natural al mateix temps, de laboriositat de la llar (lluita), de longevitat (pervivència de l’amor), que, entre moltes altres coses com ara la espiritualitat encarnada, suggereix en tantes cultures l’abella com a símbol, i que recull amb gran eficàcia comunicativa la màgia artística de la Maria Josep.

Així, anem assistint, amb la fruïció dels observadors inesperats, a tots els passos i les innocents trapelleries que fa la parella per tal que allò que es proposen surti bé, i tingui, en alguna ingènua transgressió, també, aquell pensament afegit d’all i pebre: és adir, l’amor en l’erotisme, en  la senzilla determinació instintiva de qui es lliura al joc alegrement i fins a les darreres conseqüències. Així, el robatori lúdic, intranscendent, als veïns, d’una gorra de bany, i que és un element bàsic en l’abillament de la senyora Brou, amb un paper assenyalat en la imatge càustica i amb un deix de tendresa alhora, amb una pàtina d’humor, que, com veurem, clou el llibre.

En tot el desplegament d’elements quotidians que assoleixen, dins l’engranatge poètic de l’obra una dimensió simbòlica, transcendent, hi ha la clara intenció d’embellir els cossos, que s’han de presentar impol·luts i en bona forma en la dansa nupcial dels Brou. La presència animalística i d’elements botànics, d’espais oberts i naturals, continua, tot al llarg de l’obra, essent  intensa. S’observa, per exemple, la presència d’algun dragó (custòdia i protecció) a la paret exterior de l’edifici, o bé, a l’interior, de sargantanes (animal solar de contemplació: l’ànima que busca la llum en moltes cultures), i, un altre cop, de marietes (ingenuïtat del món meravellós de la infantesa).

Ells es preparen a consciència, fent fins i tot exercicis físics de desentumiment, i de relaxació mental en la fruïció de la lentitud anímica, quan es tracta de deixar que els cossos parlin directament, sense ordres interiors ni exteriors de cap mena.  I és així que es van acostant fins que s’esdevé la comunió i la fusió dels cossos en la còpula de les ànimes i la carn... En aquest èxtasi orgàsmic es mouen fins i tot les partícules de l’aire en un esclat de formes i colors, de traços regulars a guisa d’aura que es deslliura i vol perpetuar-se en la consciència de la longevitat (tal i com testimonien un altre cop les tortugues, omnipresents), i de la bellesa (símbol fulgurant de flors de tota mena) i de figures esfèriques  (la totalitat dels anhels).

L’absolut de l’amor retorna al redós de la matriu, en un camí invers que clou el temps i eternitza l’essència més íntima de tantes anècdotes quotidianes, que ressusciten en aquest moment extàtic com les papallones que han transcendit la larva i s’escampen per l’esfera de la vida. Se m’acut, fent un paral·lelisme, que opera com la pedra picada d’un absis romànic primitiu, el qual recull, a través de l’ordre de les línies de l’espai creat i transcendit per l’art, la densificació de l’atmosfera contemplativa de l’univers, que conflueix en un punt determinat. I, així, es burla en el pla interior de l’esperit, la tan fàcil, inevitable —si no s’opera conscientment de cap manera en cap sentit— dispersió de les accions i les energies en la dissolució constant que és la mort.

De la mateixa manera, la interiorització conscient de l’amor quan ja ha passat, ja s’ha escolat definitivament perquè l’ésser estimat ha desaparegut del pla terrestre (o fins i tot, potser, segons com, quan s’ha trencat la relació) demana una lluita ferotge, interiorment èpica, per no morir d’enyorament i melangia, de desamor al capdavall. Una lluita tenaç i implacable, en certs punts  comparable (encara que a una altra escala, en el cas humà metafòrica) a l’actitud del pregadeu, la femella del qual és capaç de tot el que calgui per preservar la vida i enfortir-se en el seu propi ésser bo i ingerint el cos del congènere amb qui acaba de copular

Així la imatge un punt càustica i entranyable alhora, potent i familiar, sorprenent, que clou el llibre de manera brillant, dona a entendre, segons el meu parer, que, humanament, i si volem créixer, cal acceptar, interioritzar del tot, els vicis i les virtuts de l’ésser estimat, la grandesa i la misèria —les quals al seu torn interpel·len indefectiblement les nostres—,  i que deu ser l’única manera de superar el dol i la decadència del pas del temps i de portar tot allò que és nostre, de manera neta, en el nostre interior, i essent, per tant, lliures.

No us perdeu, creieu-me, aquest univers quotidià, senzill i agosarat, riquíssim, dolç i valent, contundent, prenyat de poesia, que és la història dels Brou que ens regala aquesta gran artista que és la Maijo Ginovart.