Aquelles velles actuals cançons

Avui que em fa mal el turmell i no em puc moure gaire, he recuperat un CD vell de Raimon. Mentre llegeixo, escolto.

De cop i volta la paraula directa, suggerent i sincera de Raimon em fa alçar el cap: “Hem vist la por // ser llei per a tots”. Els pensament volen, se’n van: “Hem vist // tancats a la presó // homes plens de raó //. La cançó acaba i una altra ocupa el seu lloc. Llegeixo.

Les notes introductòries em fan deixar la lectura: “De vegades la pau // tanca les boques // i lliga les mans, // només et deixa les cames per fugir, de vegades la pau”. Raimon segueix amb les seves lletres que diuen poèticament el que molts pensàvem: “Per camps i ciutats la por // va fent callar una a una // les veus dels vius i dels morts // I els homes, meitat gest, meitat silenci // Però no pot ser sempre, // però no és per sempre, // però no serà sempre”.

Tanco el llibre, les cançons centren la meva atenció. “Hem sortit al carrer convençuts tantes vegades. // Cada cop un poc més donem vida // a esperances segles i segles buscades… // No sols és la ràbia i és també la ràbia, // aquesta força que ens manté encara lluitant”.

Després d’un parell de cançons d’amor, deliciosament poètiques, em sorprèn la contundència d’aquests versos: “Una vella esperança // trobava la veu // en el cos de milers de joves // que canten i  que lluiten”. El CD segueix girant. “Quan creus que ja s’acaba // torna a començar, // i torna el temps dels monstres // que no són morts”. Velles cançons de 1968…

Raimon acaba, ara poso un CD d’Ovidi Montllor. El pensament de Joan Oliver, interpretat per Ovidi: Corrandes d’exili. “ A Catalunya deixí // el dia de ma partida // mitja vida condormida;// l'altra meitat vingué amb mi // per no deixar-me sens vida //.

Les cançons es desgranen fins que sona Lliçó de sumes i verbs. Primer ens proposa que pensem. Després, si tots hem pensat, cal que actuem: “Tots hem pensat, ja? // Llavors cal que fem, // no estiguem parats... // Bé. Llavors: // Fem, fem, fem i callem, // fem, fem i callem //.                                                                                                                    

Més endavant ens recorda que no ens podem excusar per justificar la nostra inacció: “Home, jo...// I jo... // I jo... // I jo...”. I acaba remarcant las importància d’anar junts per avançar: “ Un més un // són dos. // Dos més un // són tres. // Tres més un // són quatre //. I acaba recordant que no podem pensar que ja serà un altre qui ho farà per nosaltres: “Doncs, xiquets, // no deixem // que ho faça un altre”. Una cançó vella, escrita l’any 1972...

Aquestes, i altres velles cançons, tenen una punyent actualitat. La nostra transició circular ens ha deixat on érem; les cares han canviat però la situació és la mateixa i els asos a la màniga no han canviat de mans.

Un altre dia m’agradaria escriure sobre el projecte, encara aturat, de República Catalana, però avui necessitava parlar de democràcia, de drets, de llibertat d’expressió, de rebuig vers un model de societat impositiva on la violència i la por dóna o treu la raó, on els arguments queden esclafats per la força.

Avui, 18 de març, he avançat una hora els rellotges, però em nego a endarrerir el calendari 79 anys. No només els carrers seran sempre nostres.