Transició o transacció?

Ho pressento com una qüestió de punts de partida. Un dubte ordinal entre l'ou i la gallina o el parlar d'amor quan ens volem referir al sexe. Una volta de rosca més al políticament correcte, si és que queda algú a qui no se li pugin els colors en barrejar en la mateixa frase el que senten total amb aquest valor a la baixa anomenat política.

Portem gairebé quatre dècades ensopits en els quals nostra sensibilitat estava desconnectada del sistema nerviós. Hem passat d'imprimir octavetes subversives perseguits per les lleis de perillositat social (ex vagos y malenates) a twittejar com a possessos condicionats ara per aquest nou delicte de disseny anomenat “d'odi” que serveix i que persegueix “solament” als suposats odiadors d'un dels costats de la taula. En resum: la mateixa escena amb decorat actualitzat en un escenari digital.

Despertar a la sensibilitat és també una qüestió de degoteig. Tan lenta com a inexorable, té un punt crític en el qual una sola gota ho canvia tot desbordant l'aigua del got i per tant generant un després sense tornada al moment anterior. El got ja no és el mateix got que era per molt que l'alcalde el que vol que siguin els veïns l'alcalde… o alguna cosa així.

No em queda una altra que tornar al llit de mort del dictador per acostar-me al seu musell amb la finalitat d'assegurar-me si respira. Si bé semblava que no, passem per alt una altra manera de respirar que és la transpiració. Aquesta és tan subtil que si no fa olor és imperceptible. Pel que sembla, en el cas que ens ocupa va poder haver estat la fórmula per seguir tocant la mateixa cançó sense fer soroll.

Una transició és l'estat intermedi d'un procés, que no té un caràcter propi i definit en combinar-se aspectes anteriors amb altres nous que anuncien el següent. Per entendre'ns, barrejar els llops vestits d'ovella amb la resta de ramat, on els llops continuaran menjant ovelles en la intimitat silenciosa. Canviem un colpista, en rebel·lió contra el poble, corrupte i genocida criminal per algú designat per ell mateix, sense el consentiment de l'únic i legítim poder del poble que no era un altre (en el seu moment) que el de la República Espanyola. És obvi, l'hi van passar per l'arc de triomf del Fur dels Espanyols. Van canviar la Llei de Principis Fonamentals del Moviment pel moviment de la Constitució de 1978.

A més, és digne de reconèixer que la van fer encaixar en el mapa de les consolidades democràcies europees com si d'una més es tractés. El seu ús en canvi ha estat un altre, molt més proper al gir del cargol del garrot vil en la cerca del estrangulament de qualsevol tipus de reivindicació civil amb possibilitat d'alterar l'ordre… la seva ordre.

Això que van cridar transició té accepcions que s'ajusten a la realitat tangible de l'avui. És molt més una Transacció que els romans van definir com el consentiment en part amb el que no es creu just, raonable o veritable, a fi d'acabar amb una diferència.

En la fi es justificaven els mitjans (entre ells la por i l'assassinat) per convertir una alternativa constitucional en alguna cosa que esbandís fins al punt de la desinfecció a tot l'aparell polític franquista en l'hora de la mort del dictador i que requeria d'altres cossos en els quals viure com un paràsit del mateix, fent coses aparentment diferents. No més mentides. Ningú es va tornar de cop miserable.

Un referèndum en el 78 on es va alterar el cens, duplicant-se en alguns casos i en el qual no van poder votar tots els que tenien dret a fer-ho. On el sistema teledirigit del règim franquista era el faedor del procés, on aquells que suposadament van votar (no tots), representen el 9,8% de la població actual d'Espanya. On estem? quatre milions i mitjà enfront de més de quaranta-un milions i mitjà d'espanyols que no tenen dret ni a respirar. Els seus hereus i cadells pretenen protegir com si es tractés del Sant Grial  les prerrogatives, poders i saquejos als quals aquesta gossada de corruptes pretén aferrar-se com si de la vida es tractés. La podridura no té fre i ara ja afecta als quals si van votar la seva llei de lleis perpètues. Ara ha arribat també als jubilats que veuen com les seves pensions es dissolen com el Sidral.

Ja no s'albiren diferències entre les clàssiques alternatives polítiques establertes. Si bé han pretès apropiar-se del concepte del canvi, queda molt clar que de la dita al fet hi ha un gran tros. La seva sonoritat queda bé en qualsevol discurs, encara que la seva aplicació no encaixa en els principis fonamentals dels seus plans. Són fets acumulats en tota la seva “transacció a la democràcia”. Un viatge suspès als llimbs, sense hora d'arribada, ni estació de destinació.
Com va dir Stephen Hawking, “la intel·ligència és l'habilitat per adaptar-se al canvi”. Els transaccionistes ens volen absorbir mentre viuen en la creença que ells són els únics intel·ligents. Aquells que són incapaços de posar en valor als quals senten diferent activen d'aquesta forma el principi del seu propi fracàs.