Romàntic sopar

Cecilia nota el batec del cor accelerat d’emoció i felicitat, el seu home, el Ignasi l’ha convidat a sopar, feia temps que no sortien tots dos sols, avui és el seu aniversari, seixanta anys, els nens, ja crescuts, i els nets els han deixat una mica de marge i llibertat perquè puguin celebrar la festa amb intimitat. Aquestes trobades sens ningú davant també convidant a poder parlar de les seves coses, tot ha anat sempre com una seda, com s’acostuma a dir, Ignasi és home de poques paraules, seriós i enamorat, mai l’ha faltat res, o potser si, un punt d’emoció, de foc fins i tot, però no es pot pas omplir la vida d’un cabàs de felicitat sens que i hagi un petit forat per on s’ha buidat més d’una vegada el seu cor, plorant amb llàgrimes silencioses la manca de petons abrusadors, ni de joves. Ignasi és més aviat fred, ella mai ni en el pensament ha volgut buscar fora de casa cap compensació als seus desitjos amorosos... .

Llueix, el millor pentinat que es pugui imaginar, la Jenny la seva divertida perruquera, l’ha tallat el cabell molt modern, aconsellant-la de començar a deixar-se de tints, ara es porta el cabell blanc, ben cuidat, és més elegant,  tot confessant que va en contra dels seus interessos, però de ben segur que no s’empenadirà  pas, i lluirà més elegant. S’ho està pensant, de cop deixar-se el cabell blanc quasi significa despullar-se d’una manera metafòrica, però un dia o altre a de prendre, sap que avui en dia una dona de la seva edat encara és jove, la seva mare a la seixantena lluïa molt més gran tot i ser una coqueta que mai deixaria de maquillar-se i vestir sempre a la última, està clar que era modista, i això és un plus.

Mentre va evocant veus del seu passat ha escollit unes verdures i peix a la planxa, s’ha de cuidar la línia sempre disposada a fer males passades. Ignasi li està parlant de l’August, bon amic, traspassat setmanes enrere; una mort inesperada, el cor, que juga males passades. August un dels pocs amics de tots dos; mentre el marit posa fil als records explicant-li confidencial com l’August va estar molt enamorat d’una dona, casada, anys enrere. Mai van arribar a cosa alguna, l’havia obert el cor, quasi plorant. Amor impossible que havia marcat, a ferro roent la seva vida,  mai va dir qui era la dona, tot i que l’Ignasi no entén d’un amor tan absolut i platònic, en el fons l’amic era un romàntic.

De cop la Cecilia ha notat una fiblada de dolor que ha travessat de banda a banda el seu cos, glaçada de pena s’ha adonat que aquella dona és ella, una vegada més recorda la declaració d’ell, el seu amor que l’impedia dormir, el desig de deixar-ho tot i marxar a treballar a la filial de l’empresa, ben lluny, amb ella.

Va renunciar a fer les maletes plenes de llibertat i passió, tancant una porta que avui s’ha obert, per tornar-la a tancar per sempre més.