Tots hi perdem

Els cinc regidors del PSC han estat expulsats del govern municipal de Vilanova i la Geltrú, on des de fa tres anys governaven juntament amb els electes del PDeCat,  quatre concretament, després que uns mesos enrere els dos regidors de l’extinta Unió abandonessin el govern i restessin al Consistori sense cartera.

El trencament, que fa uns mesos planava sobre l’equip de govern, a causa de les pressions que l’alcaldessa, Neus Lloveras,  com a presidenta de l’AMI i significada líder sobiranista patia per part del seu partit i d’altres formacions independentistes, semblava superat per mor de la responsabilitat envers la ciutat i la necessària separació de la política nacional i la local, objecte del pacte entre les dues forces polítiques.

Però dijous passat, el que ha estat qualificat com a tsunami monumental es va precipitar sobre la política vilanovina.

Disgust? Tristesa? Indignació? Una barreja de tot, però alhora serenitat, una gran solidaritat i un xic d’orgull pel que considero dignitat i coherència dels meus companys de partit tan injustament expulsats.

A les portes d’un debat pressupostari ja urgent i que s’anunciava controvertit, i tot i assegurar que l’entesa i eficiència en la tasca de govern eren altament satisfactòries, els regidors del PDeCAT han decidit fer fora els seus, fins ara, cinc companys de govern i deixar el Consistori en la surrealista i imprudent situació d’haver de culminar el mandat amb un equip de govern integrat per quatre persones, sobre un total de vint-i-cinc regidors.

Sense voler caure en una desqualificació, que sens dubte seria partidista, la maniobra em sembla, com a poc, irresponsable i poc respectuosa per a la totalitat de la ciutadania. Si repassem els resultats electorals a les passades eleccions municipals del 2015, veiem que la coalició del PDeCAT va obtenir un total de 6.004 vots, el 22’21% del vot ciutadà. Hores d’ara, i tenint en compte el suport que podien tenir els dos regidors pròfugs, segurament les xifres serien encara inferiors. És raonable que l’Ajuntament de Vilanova, l’ajuntament de tots, hagi quedat a càrrec d’un grup municipal que compta amb un suport tan minvat de la població? Sembla ser que la majoria de vilanovins no ho creu així, si atenem a una enquesta a les xarxes sobre el trencament del pacte de govern , que es resol amb un 54’10% en contra del trencament i un 45’86% a favor.

Però quina ha estat la causa d’aquest trencament que els uns i els altres asseguren dolorós? Desacords en la concepció de la tasca de govern? Conflictes en la gestió del dia a dia de la ciutat? Pel que sembla, res d’això. Com ja he dit, s’insisteix sobre el reconeixement d’una bona entesa i una tasca productiva, malgrat haver-hi incidit  circumstàncies anòmales, com la crisi interna en el grup del PDeCAT, el fet que la responsabilitat de les principals àrees de govern recaiguessin sobre les esquenes socialistes, i el que l’alcaldessa, cridada per molts interessos aliens als del govern de la ciutat, estigués sovint absent.

El trencament no té color ni es pot entendre en clau local. L’expulsió dels cinc regidors del PSC ha estat, en paraules de l’alcaldesa: “… en haver arribat a un punt, per part nostra, de ser incapaços de continuar fent equip amb unes sigles que són còmplices de la greu i creixent regressió democràtica que pateix el país i que no han mostrar el més petit gest d’humanitat i solidaritat envers els presos polítics i les seves famílies”.

Arribats en aquest punt, vull aturar–me a reflexionar sobre quina ha estat i és,  aquesta tan infamada i censurable postura de les sigles PSC, no només en el fet puntual del ple suspès del Parlament del dia 24 de març,  sinó en tot aquest dolorosíssim procés que està esquinçant la nostra terra.

Sempre segons el meu parer, el gran pecat del PSC ha estat mantenir–se fidel al seu ideari i en la defensa dels valors que creu realment democràtics i universals. El socialisme, en el sentit més ampli de la paraula, treballa per la justícia social en l’àmbit universal. Pot ser nacionalista, però mai separatista perquè el seu objectiu és la millora de la vida de l’ésser i de tota la societat humana. Mai no podrà abonar segregacionismes ni exclusions. Com deia fa pocs dies, en una conferència a la nostra ciutat, la filòsofa i catedràtica de Filosofia moral i Política a la UAB, Victòria Camps: “A la societat dels nostres dies, hi manca el compromís amb la  col·lectivitat: l’interès privat s’oposa a la priorització de l’interès comú”. I això no és només aplicable als individus particulars; també ho és als pobles.

Els socialistes, malgrat la nostra aposta federalista, i com a demòcrates que som, acceptem el dret a l’autodeterminació dels pobles, però només quan hi concorri un amplíssim consens i es resolgui dins del marc de la democràcia parlamentària, que és l’única que pot garantir l’estat de dret. I aquestes condicions, amb menys del 50% del “poble de Catalunya” (caldria recordar que l’altre 50% i escaig també en som, de poble de Catalunya) i passant per damunt de les lleis que feien nosa, no s’han produït en aquest malaurat procés, que ens ha dut a posar en perill una autonomia que, encara que millorable, era la garant d’un autogovern que en aquest moment tenim més que qüestionat.

Perquè l’autonomia no ens l’ha presa el 155, sinó els que es van saltar les pròpies regles i van humiliar el nostre Parlament aquells dissortats 6 i 7 de setembre. Podíem estar d’acord amb una DUI  fora del marc de la Constitució que, també millorable, havíem consensuat entre tots?, podíem ser còmplices d’una secessió que, atropellant gran part dels  parlamentaris, els representants dels partits que no comparteixen la idea independentista, ho feia també a més de la meitat dels ciutadans de Catalunya?

Quant a la pretesa inhumanitat davant dels familiars del polítics empresonats o que han optat per marxar del nostre país, que ens ha dut al linxament moral ( pintades amenaçadores i destrosses  en els locals, entre d’altres), i un acarnissament de part de gran part de l’opinió pública sobiranista que potser cap altre partit constitucionalista ha patit, també hi ha molt a matisar.

Els socialistes, i així ho han manifestat els nostres líders i ho hem repetit fins a la sacietat les bases, no estem d’acord amb la presó preventiva, ni amb l’excessiva judicialització del procés, i no creiem que totes les actuacions del poder judicial siguin proporcionades, però sí pensem que l’estat de dret s’ha de protegir i que una DUI que va ser un acte d’insensatesa  i irresponsabilitat no podia deixar impassible l’ordenament legal, que, innegablement, ha respost de manera desmesurada. I creiem, també, que l’enfrontament institucional a què ens estan portant alguns líders independentistes és el pitjor dels escenaris per mirar de defensar els drets dels diputats empresonats o que han marxat del nostre país.

El suport a les seves famílies no els hi hem negat, però se’ls hi ha donat a nivell personal i de la manera i en el lloc que pensem adequats. Al Parlament s’hi va a legislar, a proposar, a debatre, a fer política. Els suports, evidentment legítims i molt humans, es poden orquestrar com un acte d’homenatge a unes persones que pateixen  les conseqüències d’unes accions alienes, però no en seu parlamentària, perquè si no el suposat homenatge es converteix en un acte polític partidista, realitzat en el marc d’una institució que és de tots. Que la bancada socialista no es posés dreta per aplaudir els familiars dels empresonats i restés asseguda en un silenci respectuós no demostra manca de sensibilitat envers les persones afligides, sinó respecte envers un Parlament que, repeteixo, és de tots el catalans, i no pot ser segrestat pels representants de menys del 50% d’ells, encara que comptin amb una majoria d’escons.

Com no s’ha cansat d’advertir i de demanar el nostre primer secretari, Miquel Iceta, l’única sortida a l’atzucac en què ens trobem és la política i un diàleg encaminat a trobar una solució transversal, àmplia i oberta, que vingui a ser una sort de pacte d’Estat.
Però està vist que  hi ha qui no està pels pactes, ni tan sols pels ja signats i que ha hagut de reconèixer que eren bons per a la ciutat.
I acabo amb una opinió, com totes les que he exposat anteriorment,  netament personal: Vilanova i la Geltrú hi perd; nosaltres, els socialistes, hi perdem doblement, com a vilanovins i com a militants d’un partit que està patint un linxament al meu parer totalment  injustificat.

Quina llàstima , una ciutat, un país, envejats per la pluralitat i la capacitat d’acollida, convertit en una tauler de dames en què tots acabem perdent!

Mercè Foradada. Escriptora i militant del PSC