Coloms, gavilans i altres herbes

Que la Rambla no és el que era és ben cert, no cal mirar enrere amb nostàlgia, com diria Vilallonga és un error, tot i que en ell li va sortir de primera escriure les seves memòries sense pudor ni rubor, no deixant-se al tinter, la pela és la pela, els seus amorios en una església amb una dama d’alta alcurnia, del contrari el dit marquès amiga, l’àvia de Vilallonga era per cert  molt íntima, del mateix dictador Primo de Ribera, a més a més d’altres condiments i herbes, no cal dir més del seu tarannà de bon vivant..

Però bé no és pas de Vilallonga de qui volia parlar tot i que m’ha vingut al vol doncs de coloms i gavines volia escriure, i no serà pas que no m’agradin les gavines, tot i ser l’emblema d’un partit que com diria la folklòrica de torn “De su nombre no quiero ni acordarme” referint-se a Francisco Alegre, el torero, no el muermo que tots sabem. Doncs al gra i mai millor dit. Perquè volem coloms a Vilanova? Si tots són morts de fam, ferits i altres coses, que només de mirar-los fan mal d’ulls. No existeix una possibilitat d’eutanàsia passiva o anticonceptius allà on són per evitar aquest lamentable espectacle que diu ben poc d’una ciutat que ha de viure, si o sí del turisme, dels visitants, dels estiuejants, i que no faltin, del contrari ja em diran com posaren quatre cigrons, dues bledes i poca cosa més a l’olla per poder seguir endrapant el nostre bullit del dia a dia.

Soc una ploramiques, ho se, em consta de vegades fins i tot ho noto i m’empipa, tot i ser de tarannà optimista quan veig la poca cura amb els animalons el cor s’encongeix dins del pit, no puc remeiar-ho.  

Bleda que és una

I les gavines? Donant voltes per els patis dels col·legis per poder trobar els entrepans que deixen els nens massa tips, tot plegat es barallant-se amb els pobres ocelles, els darrers a agafar alguna cosa de la cadena alimentaria.

Cert, que el Parc Gumà i Ferràn ha recuperat els brolladors, i el bar, desitjo al llogater molta sort en el seu esforç, només cal vigilar tots plegats i tenir cura i estimació d’una ciutat amb grans dots.