Roses de 1944

Em va prometre que viuríem el nostre amor eternament.

M'ho vaig creure. Amb aquella promesa vàrem desfiar a la ciència, com dos valents enamorats.

El meu estimat Jordi s'ha deixat portar per la força imparable de l'oblit.

El seu cervell ha gosat a desfer-se dels records més recents i de tots els seus èxits passats. Els records, de ser nostres realment, està clar que l'òrgan de la consciència no hauria pogut esborrar ni un segon de trajectòria.

En el meu enteniment, queden guardats els seus mèrits lluny de casa. Ho he narrat com un conte als nostres fills i néts, per quan jo no pugui estar present per explicar la gran persona que ha estat sempre en Jordi, que creia en la llibertat per damunt de tot, i es va dedicar a predicar la pau en plena batalla.

Jo volia que oblidés la guerra, el patiment, tanta sang entre els seus dits. En canvi, ha estat a mi a qui ha oblidat.

Jo, que sempre he estat fidel als seus passos i he procurat fer-lo feliç, inclòs a la distància, quan Franco va obligar a alguns homes a donar suport a una guerra que no era nostre, a canvi d’evitar ser empresonats per accions del passat.

Vaig acomiadar-me amb un <<Fins després, Jordi>>; estava segura que tornaria.

Dedicava tanta atenció a súpliques divines perquè es desfés de l'horror, que ni em vaig adonar de l'arrasadora maduresa, que amenaçava en trepitjar les imatges de nosaltres dos, junts, sent feliços. De res servia resar, si la vida no té un amo diví.

En Jordi, que ara es tensa en mirar-me als ulls, que s'espanta al llevar-se al meu costat, és el mateix que fa anys no podia parpellejar amb la meva bellesa, al·lucinat amb la seva princesa particular.

Sé que fins a la nit no pronunciarà el meu nom, atordit, angoixat per perdrem de nou.

Abans de dormir, em demanarà disculpes per no haver mort abans. El que no recorda, per més que li dic, és que, per mi, cada dia que dorm amb el meu nom al seus llavis, és un dia satisfet.

Avui, de nou, enyoro la seva cara d'il·lusió, cada 23 d'abril; el nostre aniversari de noces.

Em donava la millor rosa del mercat. Feia que el meu nom fos més que una flor fruit de la natura. Buscava aquell vermell intens que tradicionalment sortia de la sang del drac. No calien paraules per descriure el que sentíem els dos, compartint la carícia dels pètals de la flor que escollia per mi.

En Jordi s'omplia de goig quan el meu somriure era ple olorant el perfum de la rosa.

Sé i noto que el seu cor no batega tan intensament com aquelles diades de Sant Jordi. També sé que s'està acomiadant de l'amor de la seva vida, abans que jo vulgui ser conscient del marciment.

Però, encara desitjo amb forces que lluiti per alliberar-se de l'oblit! Com durant la guerra, que feia ús de la supervivència!

Imploro que deixi d'actuar passivament i que torni a ser aquell soldat que obria la porta de casa nostra, alliberat del conflicte, amb una rosa a les seves mans!

L'oblit, ho sé, és més terrible que un drac ferotge, perquè no valen ni els escuts, ni les espases per protegir-se, però, a cas no val amb ser fort? En batallar fins al final? És molt injust que no pugui combatre a foc, ara, al seu propi cos.

Per més que li repeteixo que el que sentíem el dos era intens, que la nostra flama li va donar forces per tornar al meu costat, sembla de pedra, una escultura; quieta, immòbil, sense ànima, mirant a l'infinit, com si l’amor no fos amb ell.

Estem marcats pel verí del pas del temps. Maleïts per l'edat, que fa massa presència al nostre rostre, mans i veu.

Per això no pot reconèixer a la seva jove princesa? La somiadora, l'entusiasmada amb la llibertat de decidir estar junts.

Estic vella i arrugada... Res queda d'aquella joveneta. Però, encara conservo el més important: les meves emocions, acompanyant-lo, floreixen, igual o més, que quan el vaig veure arribar l'any 1944, amb l'uniforme desgastat i ple de culpabilitat, forçat a desviure's. Havíem guanyat la batalla! Tornàvem a estar junts!

Així ho escrivia a les seves cartes: <<M'han obligat a desviure’m, però per tu. Si no puc tornar a casa amb les mans netes i plenes de vida, perquè et sentis orgullosa del teu home, prefereixo no tornar amb les mans tacades de vides trencades per la ràbia i la ira desmesurada d’una guerra sense sentit>>.

Per això, li estaré eternament agraïda per fer-me sentir l’amor pur, el que es vesteix de pau. Em nego a oblidar el que he viscut al seu costat, des de la primera rosa, aquell 23 d'abril, quan ens vàrem casar.

Aina Flores
Llicenciada en pedagogia. Nº de col·legiada 01528
Sexòloga.
Twitter
afhpedagogia@gmail.com
LinkedIn: Aina Flores Hidalgo