Estimat Roger

En Roger no va arribar a conèixer físicament al seu pare, traspassat, dos mesos abans de ser infantat. Palmira, la seva mare, li va buscar en el mateix moment de posar-lo al món la semblança en el pare, certament el fill era el seu retrat, o així li va semblar en ella, només li mancava el bigoti i barba del enyorat espòs, però amb el  temps potser també els lluiria amb la mateixa elegància del pare, mestre de pàrvuls d’una colleta de nens que cercaven al col·legi una mica d’escalfor més que saber de lletres, amics, mirar de lluna les nenes de les monges, serioses, totes de bona família, vestides igualetes d’uniforme tot i que algunes, les més desfavorides portaven altre color de roba.

En Roger va créixer envoltat de coto fluix, s’encarregarien d’aquesta mena d’educació la mare i les tietes, que veien en ell tots els primors d’una criatura viciada i consentida, l’almanac anava passant fulls, al igual que arbredes i camps canviant les estacions sens atirar-se com correspon al rodar del món.

Ja tenim l’heroi de la narració, vestit de “punta en blanco”, amb 18 anys, treballant per una naviliera, més aviat deixant volar la seva imaginació cap ultramar des de la vidriera del despatx. No era el més ràpid ni intel·ligent, però posseïa el do de caure bé en tothom, aquesta qualitat ni valdria el respecte dels superiors, sempre elegant i disposat a servir en tot i per tot. Aquestes qualitats li valdrien responsabilitzar-se de la benvinguda als passatgers importants, el seu atractiu feia flamejar el pit de més d’una convilatana, sens èxit.

Fins arribar el dia que Korns havia escrit en el llibre de la vida del nostre protagonista. Adela un riquíssima ciutadana cubana va arribar al port desitjosa de saber de Catalunya bressol dels seus pares. No cal allargar més el misteri, mirar-se i caure un en braços de l’altre va ser un plis plas. 

Telegrames als pares per parlar de la troballa de l’amor de la seva vida. En tres mesos casats, en Roger i l’Adela quasi volta al món en lluna de mel. Sis mesos després la jove esposa tipa de estultícia del marit, l’empaqueta convenientment de tornada al braços de la Palmira, abans, potser, per dominar la seva negativa li proporcionaria un beuratge per convertir-lo per sempre més en un ànima en pena.

En Roger camina per el seu poble, desvariejant, recorda alguna cosa, crida a la seva pròpia ombra, mentre la Palmira plora sens descans, per aquell fill estimat que ni la coneix.

Tothom mormola histories. La veritat no es sabrà mai.

(Historia real)