Arran de la conferència de Miquel Puig del 18 d'abril

Ja fa temps que penso que Miquel Puig és l’opinador referent d’aquells que busquem claredat i sentit comú a l’hora de posicionar-nos davant el dia a dia dels esdeveniments político-socials. Per altra banda és un economista de prestigi que té molt treballat com ha de ser un país d’aquesta Europa que es vol erigir en garant de l’estat de dret i de l’estat del benestar. En aquest sentit també és un home polèmic perquè, lluny de partidismes i de seguir els esquemes tradicionals d’anàlisi i diagnosi -d’una situació determinada i/o d’unes dades determinades per tal de plantejar les seves tesis-, agafa referents menys convencionals. L’eix dreta-esquerra ja no li serveix ni de punt de partida per a diagnosticar ni per valorar si un país ha fet bé o no les coses en política econòmica. El seu referent és l’equitat. La distribució de la riquesa. La decència, tal i com ell l’anomena. Ja no es tracta de ser de dretes o d’esquerres i menys quan l’esquerra o, més ben dit, la socialdemocràcia europea ha renunciat al seu objectiu principal: la defensa del treballador i del contracte social. Miquel Puig ho mira en termes de decència. Es tracta de ser decent o no. Té clar que ser més socialista o més capitalista NO vol dir ser més o menys decent. I, en aquest sentit, qüestiona l’esquerra que defensa populísticament la renda mínima garantida com solució, propiciant, així, l’existència de “persones subvencionades”. Qüestiona, doncs, els partits socialistes del nostre entorn que han passat de defensar el contracte social i els drets dels treballadors, a defensar el contracte de la ciutadania (que és el dret a ser retribuïts pel fet de ser ciutadans).

També té clar que són la socialdemocràcia i la democràcia cristiana qui han fet Europa.  Malgrat tot, diu, el millor lloc del món per viure. I defensa que és entre aquest dos eixos polítics i socials que hauríem de bastir la nova Europa del XXI, lliurant-la de la corrupció i ampliant-la en decència; o sigui, redistribuint la riquesa, fent una societat més equitativa i evitant bosses de persones subvencionades; amb ciutadans que treballen en benefici propi i en benefici de tots alhora. Aquest és un debat necessari que s’ha de fer a partir de la conjuntura social del moment en cada lloc. Per exemple, a Catalunya tenim una baixa taxa de natalitat, una gran quantitat de titulats universitaris, una tradició industrial que encara dura i que aporta productivitat i un turisme que va molt bé. Doncs hem d’analitzar, a partir d’aquests paràmetres,  com superem l’atur i com augmentem els salaris i crec que aposta per un augment del salari mínim abans d’acomodar-nos en el temps en una renda garantida, les conseqüències de la qual no aporten la millora en equitat, en decència... A risc d’equivocar-me, crec que això és el que fa en Miquel Puig en els seus llibres i els seus articles de l’Ara i La Vanguardia; i en les seves tertúlies de TV de Catalunya i de Catalunya Ràdio. I jo m’hi sento còmoda en aquesta línia de pensament i de debat.

L’altre dia, en la seva conferència al Foment Vilanoví -organitzada pel PDeCAT local- ens va donar la seva visió sobre el procés i economia. Des del seu punt de vista, la inestabilitat política provocada pel procés no ha generat problemes econòmics al país en contra de pronòstics que profetitzaven catàstrofes, com els del Sr. Coscubiela i/o les maquillades informacions del Sr. Rajoy i Cia.  Ens esperonava a  continuar creient en nosaltres mateixos i a convèncer-nos de què ho podem fer millor; perquè hem de poder prometre un país millor, deia. Només així podrem aconseguir tenir un més ampli mandat popular (ara sí, el necessari) per a fer un país millor; perquè, per altra banda, tenim allò que cal per a poder-lo fer. El procés no serà “exprés” –ja no ho és- però sí que pot ésser “low cost”, afirmava.

En Carles Campuzano -que va estar a la taula de convidat especial per a dir-hi la seva- demanava als experts que continuessin treballant per tal de poder evidenciar quins són els costos de la no independència. Sembla que els costos de la independència es poden assumir; per tant, ara, cal saber quins són els costos de la no independència per així aconseguir aquesta base una mica més àmplia que ens cal per legitimar, sense dubtes, el mandat de fer aquest país millor. I va quedar clar que no és perquè siguem millors, sinó perquè ens volem millors. Volem més equitat, volem més justícia, volem més democràcia...; ara, però, sobretot, cal guanyar la partida de la democràcia, perquè la democràcia està en joc.

En Miquel Puig, que no és home de fer volar coloms, sinó de sensatesa i prudència, ens va dir l’última paraula de la xerrada que no és més que la seva intuïció a partir de la seva expertesa: “Estem guanyant... estem guanyant”.

Gràcies, Miquel Puig i gràcies, Carles Campuzano, pel vostre compromís.