Exigència i excel·lència només s'assemblen al nom

Un dels errors més comuns que cometem amb nosaltres mateixos és la falta d'objectivitat en relació amb les possibilitats que ens oferim per aconseguir alguna cosa. Per començar, aquest cosa ha d'estar en l'àmbit d'un veritable desig, que ho converteixi en la seguretat que aconseguir-ho ens transformarà d'alguna manera en millors. Ser-ho una mica més és en sí un pas per estar en aquesta sintonia de la millora. Ja se sap que quan sintonitzem amb alguna cosa o amb algú tot flueix, convergeix a l'èxit amb la confiança que provoca estar fent l'adequat al moment, en el lloc i amb les persones apropiades.

Ja no tinc en compte a aquells que construeixen objectius sobre la base de reptes desgavellats allunyats del més mínim besllum de coherència amb una estratègia que el personatge en qüestió pugui sostenir. Aquests són sistemàticament subjectes que pretenen trobar excuses para no començar allò que no volen fer. Se'ls veu des de lluny. Són en essència aquests que estan sempre a l'espera d'algun voluntari que faci per ells el que ells no són capaços de fer per si mateixos i que de pas els regalin les mels d'un èxit que ni han suat i que per tant tampoc mereixen.

Submergits en aquesta realitat convé entendre com és el camp en el qual anem a jugar els nostres reptes. No aconseguir la seva dimensió o les regles per moure'ns en ell ens predisposa a perdre el temps. Tot és recuperable en la vida menys això, el nostre temps; un valor VIP que no podem ni heretar ni transmetre. La matèria primera en la qual anem a dipositar somnis, actes i habilitats en pro de l'assoliment.

Moltes de les regles en la vida venen imposades per l'entorn. No obstant això, les que ens auto imposem són les que tenen el major protagonisme en la qualitat del que fem o vivim. Realitzar una ajustada interpretació d'elles permetent-nos el posar-les en dubte són els ingredients per aconseguir primer relat i després mètode.

Dos escenaris titulats exigència i excel·lència. El primer anyenc i amb més arços que una pista americana. El segon, sona molt últimament i no és per casualitat. En ell sempre s'obren altres portes per moltes que algunes puguin semblar tancades.

T'exigeixes quan cerques la perfecció inexistent, quan penses que si no t'ha sortit has fracassat, quan et deixes portar per l'ansietat que això provoca i solament veus por davant teu. Quan pretens controlar-ho tot i veus que aquest tot se t'escapa entre els dits. Quan dius no. Quan creus que sent, fas i accentues  el que desconeixes com a inútil. Quan així et submergeixes en el sofriment i abraces dubte després de dubte. Mentre això succeeix arribes solament a una culpabilitat sense explicació per la qual utilitzes el càstig com a fórmula per esbandir sofriment. D'aquí, només entres en un cercle viciós en el qual et converteixes en el ruc que dóna voltes a la sínia de el “haig de” o “dec”.

Com a alternativa està l'excel·lència, en la qual qualsevol petit avanç per insignificant que pugui semblar es diu millora, on del bé o el que tal vegada no ho sembli, el millor que ens portem és aprenentatge. Quan mirant així tot són possibilitats que alimenten la confiança tant en els encerts com en els errors. Comprens com les coses que flueixen al seu ritme. Això solament ens demana paciència i perseverança mentre diem que si es pot. Podem ser i no obstant això no fer mentre assumim que aprenem. Som capaços de gaudir del detall i mentre destruir els dubtes. Ara som responsables i això ens porta a assumir el que de nosaltres depèn. Només això. És la manera senzilla de trobar solucions per a tu i para tot aquell que vulgui sumar. El compromís ja no es demanda, arriba ell i en aquest lloc de trobada, s'aconsegueixi el que s'aconsegueixi trobarem amb seguretat una forma de triomf.