Independència

La independència es tendeix a sentir com a aspiració. En el fur intern (encara que existeixi qui ho negui) és un objectiu. Recordes els esforços dels teus pares recolzant-te en aquell moment en què vas deixar de gatejar? És fàcil haver-ho oblidat per vell o per obvi, però la seva aspiració aquell dia era que avancessis pels teus propis mitjans, que et sostinguessis, que poguessis donar per tu mateix el següent pas. Bé, en aquella situació ho van fer evident i des de llavors cada acció, cada projecte, cada inversió en tu es justificava sense discursos. Tot el necessari dins de les seves possibilitats posat al teu servei perquè ho aconseguissis. Això, la teva causa, la teva raó, el teu projecte de vida, la qual cosa et motivava per arribar a aquest estat latent de la independència personal. Ni més ni menys que el poder fer i desfer per i per a tu mateix amb la teva vida, aquí i ara.

No és un assumpte de rics i pobres. És tan simple com mirar d'enfront de la vida i als quals t'acompanyen en el viatge fent-los partícips de les teves habilitats, de la teva obstinació, de les espurnes de felicitat que provoca la combinació de tot això. Convertir la vida en una festa i no en un festival.

Els festivals tenen una relació estreta amb la competència i l'intentar ocupar un espai (el que sigui) no pel fet d'ocupar-ho, sinó per evitar que sigui un altre el que ho faci.

És aquí on moltes coses es torcen. Quan apareix l'ombra del que es preocupa per tu molt més del que s'ocupa de si mateix. Ombres i núvols resten color al que feixos deixant l'escena plena de grisos, de sots, de pedres i pals que es creuen en les rodes tenint com a única meta paralitzar. És molt trist que la labor d'alguns sigui aquesta i fins i tot així.

L'èxit propi no hauria d'estar relacionat amb el fracàs dels altres. No sona bé, però no sembla ser causa suficient per evitar-ho. Va fins i tot més enllà quan descobreixes que existeixen organitzacions que desenvolupen eines, processos i fins i tot idearis per evitar que el progrés aliè sigui una qüestió que escapi al control d'alguna cosa o d'algú que viu situat en un espai superior de la raó.

Utilitzant una sinceritat poc habitual serveix per disfressar el que en realitat és el seu propi específic motiu. I així s'uneixen en comandita perquè el fet de regirar-se en el fang de la mediocritat faci que les esquitxades siguin menys o es notin poc. Les taques seran inevitables, la qüestió serà transformar-les en assumptes irrellevants que restin o minimitzin el desprestigi als quals assumeixen tacar-se les mans d'aquesta manera.

Les formes dels quals es converteixen en còmplices d'aquesta actitud no es conformen amb poc. La fi de multiplicar-se i convèncer els situa a la part alta d'una lloma en la qual controlar els seus ramats. Primer han de sumar caps per després convèncer als seus acòlits que són ells els escollits per liderar els successius ramats de la resta de candidats. I és convencent a força del que sigui, maximitzant l'ús de la mentida o el retorciment de la realitat sense límit. Diuen cridar-se líders mentre solament són gestors del tràfic.

Un líder t'alimenta perquè aconsegueixis ser qui vols ser. Et planteja reptes que no saps que pots assumir. Et regala confiança i et demanda esforç. Et desiguala el terreny perquè quan trobis un camí pla siguis el més ràpid. És algú que et somriu i dona poder. Mai et copeja els barbs, ni t'obre la porta per donar-te amb ella en les dents així que bades. Si les teves relacions s'assemblen a una mica de tot això sospita, pregunta i consulta. Equivoca't perquè en una següent ocasió ja no facis el mateix error i a més no defalleixis en l'esforç de tornar mentre amb les teves experiències et formes com el millor forense dels teus propis successos.

La independència és veure totes aquestes coses per viure-les amb persones que senten que mereix la pena recolzar a algú perquè deixi de gatejar i camini per si mateix, sigui un individu, una família, un col·lectiu o un país. Prendre adreça és la segona decisió important després d'haver-te aixecat del sòl. Els que viuen per entorpir-te poden alentir el viatge, però mai impedir-ho.

Ja hem arribat a aquest esglaó en el qual comprendre el que necessitem ens deixa veure també el que ja no ens serveix. El segon pas ja s'està donant i després d'ell vindran tots els necessaris fins a aconseguir un horitzó millor. No és un capritx, és conseqüent amb la necessitat de ser coherent amb el progrés i la millora d'un món que ens acull a nosaltres i que espera als nostres fills.