RIP per a la botiga de barri

De sobte, un bon dia ens adonem que els carrers, el barri,  ja no són el que eren. I és que el nostre paisatge urbà ha canviat. El canvi ha estat gradual al llarg de les darreres dècades  i nosaltres inconscients i atrafegats pel dia a dia no ens hem adonat fins  que l’evidència és tan forta que ens ha fet  obrir els ulls de cop… i despertar a una realitat : RIP per a la botiga de barri, RIP  pel comerç local, de proximitat, de confiança, de veí a veí.

Cal dir que si en som les víctimes,  hem estat alhora els botxins. Víctimes perquè hem perdut un estil de vida, altre temps imperant, que sense dubte responia a un model molt més convivencial, més  enriquidor i més coherent amb el que són les nostres necessitats verdaderes, i botxins perquè tots l’hem afavorit en major o menor grau amb les nostres decisions de compra poc reflexives, poc compromeses i molt teledirigides.

No fa pas tant, la drogueria, la papereria, la carnisseria i tota la  resta de petits negocis familiars composaven un escenari multicolor amb un alt grau d’especialització que oferia  els seus productes i serveis  de mà a mà amb tot un afegit de valors (valor afegit) intangibles sobre els quals convindria  aturar-s’hi a pensar.

“Quan veia que la senyora  Pepita enfilava el carrer cap a la drogueria,  jo ja anava a buscar la cadira per a que descansés del seu petit trajecte…”, o “ et fa res que et deixi aquesta bossa que després hi torno?” o “puc deixar-te les claus que passarà en Joan a buscar-les?”, i que no dir de que si et faltava diner per a comprar allò que en necessitaves? Mai, mai això era un problema.

Mica en mica van anar apareixent supermercats petits, més grans, franquícies i superfícies transnacionals especialitzades en els grans descomptes i productes low cost que van anar desplaçant al  client de botiga de barri cap al nou escenari atraient i lluminós del  màrqueting comercial sense fre, del qual hauríem de patir les conseqüències anys més tard, quan el  client  proper i sensat  és va convertir en un homo consumus insaciable i... enganyat, que ja expert en  incursions  per grans superfícies, centres  comercials “todo en uno”, franquícies, etc, estava prou madur per a en treure conclusions. L’hora de mirar enrere, fer algun paral·lelisme amb l’abans i tant de bo  posar-hi remei a l’adotzenat i fals low cost (perquè acabem comprant un munt de coses innecessàries) a favor de la recuperació d’un model responsable, de proximitat i benèfic.

És notícia al nostre municipi que estrenarem un nou parc comercial a la Masia d’en Barreres, fora de la trama urbana i també fora de la Llei 1/2009 d’ordenació dels equipaments comercials, però que amb les excepcionalitats hàbilment aplicades, ja és una realitat que ve a sumar-s’hi a tota la  depredadora realitat  que no volem perquè no ens convé i no ens convé perquè perdem segur.

Si diem que l’experiència és un grau, ara toca fer ús d’aquest grau i no fer el joc a models comercials que apliquen polítiques d’horaris il·limitats, precàries condicions laborals i que contribueixen a que l’enriquiment es concentri en unes poques mans, a la vegada que contribueix a acabar amb les botigues que no poden fer front a la bèstia que amaga un sistema neoliberal en tots els punts de la cadena de producció: recordem aquella gran superfície que comprava les llimones a l’Argentina per a vendre-les aquí en detriment de productors locals que han de baixar molt el preu dels seus productes per a poder vendre, o posar fi al seu cultiu.

Advocant doncs pel sentit comú i per una manera d’entendre el món des de perspectives socials i medi ambientals que ens portin cap a una societat millor: RIP al model  neoliberal de consum.