Hi havia una vegada...

Estar sotmès als embats de l'actualitat no és solament viure en un estat d'inquietud per les formes i continguts del que passa al món. Per molt llunyà que tot això ens sembli, està deixant petjada en la manera de viure per la qual optem. Hem afegit a les nostres vides fonts d'informació i dispositius que serveixen, entre altres coses, per mantenir-nos en un estat permanent d'empipament i indignació.

Si les teories de l'evolució són certes, els humans mutarem a éssers que perdran: primer l'oïda i després les orelles. Mentre, augmentaran la grandària de les seves entenimentades vocals a més del de les seves boques per donar millor sortida als decibels de la veu. El físic d'aquests canvis no serà visible per a nosaltres. No obstant això, des del pràctic del que succeeix estic posant-ho en valor.

Aquí, en aquest precís instant. Parlem molt, massa, més del compte, des de la repetició i absorts en el nostre melic. Ho sentim tot mentre escoltem en la banda del poc o res. En la major part de les ocasions interpretant interessadament els missatges que rebem des d'una arbitrarietat que frega el pornogràfic.

L'objectivitat passa per la vida com un anunci de “SIGNAL”. A tots sona i a gairebé ningú li importa. Tant és així que demanar explicacions raonades a qualsevol sobre com es maneja amb la neutralitat de les coses en el dia a dia, sona a tot menys objectiu o neutre.

Animós per pensar-ho durant uns segons més, sospito que aquesta conclusió si té a veure amb això de la adoctrinació. Formar part de la tribu porta implícit convertir-te en una nota harmoniosa de la partitura de l'organització. Quan sones diferent et converteixes en enemic no pel valor de la teva melodia, sinó perquè la cançó resultant ha fugit de la batuta del director d'orquestra.

Heus aquí com en un paràgraf hem fos dos conceptes: el de ensinistrar i el del dictat que es dediquen a pastar aquells “ferrers” de la realitat als quals provoquen granellades trobar-se cara a cara amb algú crític que jugui a raonar les coses. Paradoxes de la vida, des de l'objectivitat absent de tot judici, aquestes persones han estat sempre les que han permès el desenvolupament i els avanços de la nostra espècie, de tota l'espècie. Inclosa aquesta part depredadora que viu de berenar-se a la resta.

Ningú queda lliure de sentir que les coses al seu món tremolen. Sobreviure en una gàbia plena de lleons famolencs és una tasca complicada. Ho va dir algú que segueix viu en la gàbia després de convèncer-se que el que semblava impossible li va portar un treball que li va permetre fer-ho possible. Solament aquells que es pregunten com ho porten a la pràctica en la seva vida, tenen possibilitats d'aconseguir-ho. Els que no volen trobar la resposta anomenaran a això un conte. No obstant això, serà desitjable una historia amb final feliç per no prendre-li-ho de broma.

I heus aquí que el que va semblar un món en un gra d'arròs es va fer real a força de coses que ja existien en la seva vida i a les quals no va parar esment. El despertar a elles va millorar algunes coses, les suficients perquè la seva salut mental es blindés davant l'estupidesa.

Va dedicar un temps a la meditació, va flexibilitzar la ment perquè cabessin més coses, va conrear el seu cos mitjançant l'esport, riure a cor què vols, es va cansar molt per dormir com un bebè, va triar aliments sans i equilibrats, va practicar la curiositat davant el que desconeixia per saber una mica més, ho va fer també relativitzant les coses sense idees absolutes, es va comunicar molt, tot el que va poder, mentre va aprendre i es va fer hàbil en l'acceptació de tot allò que escapava al seu control. Anem a pams, pràcticament tot.

Conte contat, aquest ja ha començat.