Més solidaritat i menys medalles en els Jocs del Mediterrani

Els Jocs del Mediterrani ens ha servit al Vendrell per actualitzar una mica alguna de les nostres instal·lacions esportives. Una de les que fa anys que demana a crits una reforma perquè la cosa no estava gaire segura. Al final han arribat els diners i nosaltres en el temps just hem començat les obres i esperem que acabin abans del jocs, almenys que siguin utilitzables. Si de cas, els darrers detalls ja ho farem al setembre quan tot torni a la normalitat després de l’estiu.

Als carrers i places del Vendrell no s’ha vist gaire caliu d’aquests jocs. Ningú en parla. No es cap trending tòpic de les xarxes i si de cas ho ens ho haurem d’agafar per la part inferior com les nostres participacions al Festival d’Eurovisió que és millor a comptar per sota. A més ha de competir amb el Mundial de Rússia, una rival molt difícil de batre.

Aquests presumptament passaran indiferents per la majoria de la població. Evidentment hi ha gent molt motivada que s’han ofert voluntaris i que fa dies que treballen perquè aquesta cita esportiva estigui a dalt de tot i res no falli. En el camí hi han hagut massa incerteses i dubtes, inclús s’han posposat un any perquè quan tocava arribàvem tots massa tard.

En el proper any tenim previstes eleccions municipals i totes les administracions han posat la llenya al foc. La que tenien guardada i algun que encara estava per recollir. Però aquestes coses no se sabran realment fins d’aquí uns anys. Ara toca gaudir i endavant amb la cita.

No sé pas com ens veuen des de l’altra punta del món. Potser els semblarà com una mena de jocs dels estats americans o una competició entre els membres de l’antiga URSS. La seva repercussió mundial no es tan elevada i està a anys llum d’un Barça-Madrid de futbol. Però ens han deixat això perquè ens entretinguem una mica i ens sentim importants a la galàxia.

Ens han dit que tenim subvencions per arreglar i fer realitat aquest espectacle, però mai ningú no ens dirà a canvi de què. Suposo que de mica en mica sabrem quin és el preu que haurem de pagar per fer aquests jocs que duraran poc més d’una setmana. Amb inversió de 72 milions d’euros i 27 milions d’operatiu que arriben als 99 milions.
Ningú ens dirà mai a canvi de què ens han donat aquests milions. Potser quan anem al metge i ens donin hora per l’especialista haurem d’esperar un parell de mesos més de l’habitual perquè no es poden cobrir les baixes dels professionals. Potser alguna escola haurà d’estar seguint en barracots perquè no hi ha diners per fer una escola nova. Algunes persones afectades per la llei de la dependència hauran d’esperar un any més perquè arribin les seves ajudes que els pugui permetre entrar en una residència d’avis.

Tantes altres històries anònimes que seran el preu que realment haurem de pagar per aquests jocs de vist i no vist i durant uns dies Tarragona que estarà una mica col·lapsada només amb la policia present ja augmentarà considerablement.

A més em fa molta gràcia aquests jocs perquè estan venint a les nostres costes persones originàries d’aquests països, en el millor dels casos que arribin a terra el seu futur no és gens clar. Alguns tenen la mala sort de morir en silenci enmig d’aquest mar que dóna nom als Jocs. Està bé competir, però s’han de solventar milers de casos de persones que estan a casa nostra o volen sortir del seu país i no ho poden fer perquè no hi ha recursos.

Ara ens gastem uns quants milions per muntar uns jocs per ells quan el que necessiten són altres coses que poden arribar a més persones i que poden ajudar moltes vides i no només que marxin de nosaltres amb unes quantes medalles per fer un rànquing. Primer som persones i encara hi ha massa diferència entre el nord i el sud. Hi ha altes prioritats que cal cobrir primer. Som humans i això no ho podem oblidar mai, independentment d’on visquem, però ara toca fer el numeret i mirar cap a un altre costat.